El llop i els tres porquets a primer de periodisme

Després d’anys treballant en diversos mitjans com l’Ara, betevé, la Xarxa de Televisions locals o La Vanguardia, emprenc una aventura tan o més engrescadora, torno a la universitat. Ho faig com alumne de periodisme per afegir coneixements a la motxilla i he decidit compartir experiències i exercicis aquí aprofitant que qui em llegeix ho fa perquè em coneix o per la més remota casualitat, perquè el sant esperit Google nostre senyor l’ha portat fins aquí (i a Google nostre senyor i a les cerques amb paraules clau no se li pot dur la contrària).

Us imagineu canviar de format un conte infantil? Doncs aquesta ha estat la proposta que ens han fet fer en el nostre primer dia d’Escriptura en Premsa. Ha estat un exercici no avaluable per posar-nos en situació ja des del primer dia i la meva aportació ha estat la següent (no la reviso, la penjo tal i com ha rajat):

L’Arquitectura contemporània salva la vida de tres porquets

El ciment s’imposa a la fusta i a la palla en una lluita per la subsistència

Després de ser assetjats de forma individual, tres porcs han aconseguit sobreviure als assalts ferotges d’un gran llop edificant un espai per resguardar-se amb mètodes de construcció actuals. Les dues primeres proves, realitzades amb sistemes tradicionals han estat descartades per la seva debilitat estructural. Els habitacles construïts amb palla i amb fusta han resultat poc eficients.

Anuncis

Al segle XXI no tot s’hi val

rei
Dues notícies van prendre tot el protagonisme durant el dia d’ahir. D’una banda el president de la Generalitat, Quim Torra, feia públic el full de ruta del Govern Català en una conferència al Teatre Nacional de Catalunya, de l’altra el Congrés espanyol, amb els vots del PP, del PSOE i de Ciudadanos, rebutja acceptar a tràmit la comissió d’investigació sobre les suposades activitats irregulars del Rei emèrit Joan Carles tal i com havia demanat Unidos Podemos, ERC i el grup mixt. Tot i formar part de l’àmbit polític, els dos temes semblen molt allunyats l’un de l’altre però el meu cervell va col·locar-los en un mateix sac en escoltar la compareixença de la portaveu del Govern espanyol, Isabel Celaá.

“hemos escuchado un relato construido con piedras, con piezas, con referencias mas ancladas en el finales del siglo XIX, en el XX, que en el XXI: el pueblo como concepto, el derecho a decidir, el victimismo, romanticismo…”

El discurs de Celaá va començar valorant les paraules de Torra, deia “hemos escuchado un relato construido con piedras, con piezas, con referencias mas ancladas en el finales del siglo XIX, en el XX, que en el XXI: el pueblo como concepto, el derecho a decidir, el victimismo, romanticismo…”. D’entrada he de considerar lamentable que un govern en un país democràtic titlli de passats de moda conceptes com “el poble” o el “dret a decidir” però la portaveu no es va voler quedar aquí i abans de finalitzar va voler recordar que “España es un estado social y democrático de derecho y me gustaria recordar que el poder judicial es un poder independiente reconocido como tal en nuestra constitución”.

No es pot negar la ironia de la declaració de Celaá, “Espanya és un estat de dret on impera la independència judicial però bloquejarem qualsevol investigació judicial contra el nostre rei” devia voler dir. Crec que no cal entrar a discutir sobre l’anacronisme de la figura de les famílies reials al segle XXI, oi? En canvi el dret a decidir és una cosa antiga i des actualitzada segons la portaveu del Govern espanyol. No puc dir que em resulti sorprenent que els polítics espanyols pensin així però sí que m’ha sorprès que ho facin públic sense entrebancs i que la notícia avui sigui una altra (“Las sentencias se deben cumplir”).

“Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social.”

Si anem al Títol 1 dels drets i deures fonamentals de la constitució espanyola podem llegir “Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social”. El Rei emèrit, i la família reial en general, ja ens ha quedat clar que queden fora del concepte “son iguales ante la ley”, es va demostrar durant el cas “noos” i torna a quedar palès ara.

Si encara volem relacionar més les dues notícies, no deixa de ser curiós que la figura encarregada de decidir sobre un indult a Espanya sigui precisament la del Rei (oh… segle XXI!), a proposta del Ministre de justícia (Dolores Delgado actualment), prèvia deliberació de sabeu qui? Doncs sí, el Consell de Ministres (independència de poders i olé!).

Bé,ja se sap, allò de la independència judicial, dels segles XIX i XX i del Rei nostre senyor que tot ho pot i res li dol. Res de nou per avui, demà més.

Llegint ‘futbol’ entre línies

lopetegui.jpgNo sempre els periodistes podem explicar tota aquella informació de la qual disposem i és per això que molts cops és més interessant allò que no es diu en un article que allò que es vol destacar. Aquests dies m’he divertit molt amb la infrahistòria de la futura destitució de Lopetegui (és una aposta… però jo no jugaria ni un pèsol per ell) com a entrenador del Reial Madrid.

No s’ha de ser un gran vident per decantar-se per un final tràgic quan parlem d’un club que ha patit 40 canvis d’entrenador en 44 anys. Si bé n’hi ha hagut qui ha pogut gaudir més del seu seient a la banqueta blanca (José Mourinho 3 anys, Ancelloti i Zidane 2 anys) també hi ha hagut èpoques negres al capdavant del vestidor madrileny. L’any 2004 van passar 4 entrenadors per la piconadora de Florentino Pérez, i grans del futbol com José Antonio Camacho (3 partits) o Vicente del Bosque (11 partits) ni tan sols van tenir temps d’escalfar el seu lloc. Però anem a la part interessant…

Comencem per un article d’aquells d’autobombo en moments de crisi. Després Zinedine Zidane fugís del vaixell, que Cristiano Ronaldo sortís per la porta de darrere, que els millors entrenadors del món descartessin fer història a Chamartín i es desencadenés l’afer de la selecció espanyola, que Kovacic es busqués el futur fora d’Espanya i que el club del ‘señorío’ perdés la Supercopa d’Europa davant de l’Atlético mentre Modric demana sortir, els nervis es fan evidents al Reial Madrid, que no troba cap superfitxatge capaç d’apagar el foc. Davant d’aquesta situació el club decideix calmar les masses fent que MARCA expliqui que reserven 300 milions d’euros per fitxar a Neymar a l’espera d’una nova investigació (ves a saber qui la haurà promogut) de la UEFA al París Saint-Germaine. Ara, el Madrid veu com a fitxatges menors els noms que han sonat durant tot l’estiu (Lewandowski, Mbapé, HazardKane...), però el més interessant és que, parlant sempre a través de fonts del club, el diari afirma: “No és que l’aposta immediata sigui Vinicius, però sí que creuen que la plantilla actual té més respostes que les donades en els minuts finals davant l’Atlético, d’aquí que no s’entenguin molt bé els canvis fets per Lopetegui, especialment el d’Asensio”.

Deixeu-me traduir-ho: [La culpa es de Lopetegui. No hemos fichado a Vinicius para que un entrenador lo deje en el banquillo. ¿Quien se ha creído que es decidiendo las alineaciones?]

Una norma del periodisme diu que quan tens una història bona l’has d’explotar tot el que puguis. Per això, MARCA dedica un segon article per destacar la informació rebuda des del club. El titulen ja directament “El pla de Lopetegui amb Vinicius” i bàsicament només hi trobem el següent contingut acompanyat de quatre frases que hi posen el context: “Al club va sorprendre que el tècnic no tirés en cap moment del jove brasiler durant la Supercopa d’Europa”.

O com dirien al meu poble: [paga la coca, primer aviso].

Ara és quan cal estar atent! Sense cap roda de premsa ni declaració per part de l’entrenador pel mig, MARCA publica l’endemà un nou article titulat “Lopetegui insisteix en fitxar un 9”. El periodista comença deixant les coses clares “La política de reforços del club estava clara abans de la cita de Tallin i segueix pel mateix camí, tot i que la derrota en la Supercopa d’Europa ha fet trontollar una mica aquesta decisió tant ferma i Lopetegui ha deixat caure la possibilitat de fer un esforç final”. Recordeu allò de la importància del que no es diu? Ha deixat caure? A qui? Si no hi ha declaracions de l’entrenador caldrà suposar que el missatge arriba des del club. I segueix especificant “més bé, el que ha insinuat Lopetegui al club és que necessitaria una empenta d’última hora per un davanter […] sacrificaria tot per l’arribada d’un davanter potent que li permeti tenir una alternativa més fiable que Benzemà i el propi Bale”. Déu n’hi do! sobretot pensant que el club ha decidit afirmar que la clau de la temporada està en la BBA (Benzemà, Bale i Asensio).

marca.jpgFins aquí la petició, ara la resposta en el mateix article, dos temes al preu d’un! Després d’analitzar possibles fitxatges, el periodista separa el següent text amb el titolet fora de pressupost: “a qui no li encaixa és al club, que té un projecte de futur que l’obliga a controlar les seves inversions i aquest tipus de jugadors es troben a un preu de mercat que se surt del que el Reial Madrid estaria disposat a pagar”. Dono per fet que teniu memòria però, recordeu ara allò dels 300 milions?. I em moro de ganes de fer-vos la meva traducció personal però crec que no cal ja que l’article acaba amb un encàrrec que, com hem anat veien, només pot venir de la directiva del Reial Madrid. Explica que només fitxaran algú que arribi regalat ja que “aquesta sembla ser la condició per a que Lopetegui tingui el nou pel qual sospira i amb qui considera que començaria la temporada amb més garanties. Ara mateix Mayoral i Raúl de Tomás són les alternatives”.

Una estona després de l’encàrrec del club, l’entrenador surt a la roda de premsa prèvia al primer partit de lliga i diu: “ens hem de centrar en treure el màxim profit d’una plantilla que m’encanta […] no dubtaria de la plantilla que tinc”.

Traducció: [Oído cocina]

Però el tema no acaba aquí, no, avui MARCA publica un nou article, “Esperant a Vinicius”, amb nou missatge per part del club: “Vinicius espera la seva oportunitat mentre a la zona noble del Bernabéu es comença a fer llarga l’espera. Hi ha cert neguit per veure al brasiler en acció. De fet, hi ha fins i tot certa estranyesa perquè Lopetegui encara no hagi tirat de la jove perla brasilera. Es va arribar a entendre que el nou tècnic blanc no volgués exposar-lo a Tallin davant de l’Atlético amb un títol en joc, però al club ja s’ha entès menys que no li fes un forat davant del Getafe… i al Bernabéu” i afegeixen que “el Madrid va competir amb grans clubs pel jove talent del Flamengo, va pagar 45 milions d’euros i incomoda veure’l a la banqueta”.

Toca traduir: [O Vinicius juega el próximo partido de liga o ves buscando una selección de un país del tercer mundo donde seguir con tu carrera]

Sembla que ningú no recorda ara que, quan molts pensaven que el brasiler sortiria cedit el seu primer any, se’l va acabar donant d’alta com a jugador del juvenil i anunciant que jugaria a cavall del Castilla (segona divisió B) i del Reial Madrid perquè, als seus 18 anys, pogués acabar la seva formació.

A partir d’aquí, s’accepten apostes:
-Quant trigarà Lopetegui en fer jugar Vinicius?
-Quant trigarà el Madrid en trobar substitut a Lopetegui?

Sigui com sigui, sembla que el temps d’una resposta serà inversament proporcional al de l’altra.

Kabaddi, un esport amb un potencial descomunal

Publicat al programa de ràdio Compte Enrere de ràdio Matadepera

kabaddi

Éreu bons jugant a tocar i parar? bé, el clàssic “pilla-pilla”; aquell joc que amb el que molts matàvem les estones mortes al pati de l’escola… Us agrada la lluita o el rugby? Doncs segur que us apassiona el Kabaddi!

En aquest esport no hi ha ni porteries ni pilotes però en alguns països són capaços d’omplir pavellons sencers per veure els seus partits.

En la seva modalitat indoor es juga en una pista de 12,5 x 10 metres, el que vindria a ser la meitat d’una pista de basket. Els equips tenen 7 jugadors i 5 reserves i guanya qui suma més punts al final de dues parts de 20 minuts.

Com funciona el joc?

Els equips es tornen en atac i defensa. En cada torn l’equip que defensa comença amb 7 jugadors i l’atacant envia 1 a 1 els seus atacants. És a dir, en una jugada només hi poden intervenir un màxim de 8 jugadors.

L’objectiu de l’equip atacant és sumar punts eliminant defensors. Així el “raider”, que és el jugador que ataca, ha de tocar tants jugadors de l’equip contrari com pugui i tornar al seu camp, bé, de fet val amb tocar la línia del mig del camp. Si un jugador de qualsevol dels dos equips surt del camp l’altre equip suma un punt i o es canvia de torn si ha estat el raider o l’equip defensor segueix la jugada amb un jugador menys. Si l’atacant elimina tots els defensors de l’altre equip suma 2 punts extres. D’altra banda, si l’equip que defensa evita que el “raider” torni al seu camp suma un punt. Quan un equip acaba la seva jugada com a atacant, passa a ser defensor i és l’altre equip qui ataca. Les jugades s’intercalen amb els jugadors que no han estat eliminats fins que s’eliminen els set d’un equip, que es torna a omplir el cicle.

Potser un dels detalls més curiosos de l’esport és com es determina tradicionalment el temps que dura una jugada. I és que el jugador atacant no pot respirar durant uns 30 segons. Per saber que això és així, el jugador atacant ha de cantar de manera continuada un mantra sense inspirar ja que de respirar o equivocar-se l’àrbitre pot eliminar el jugador. De fet, la paraula Kabaddi, la que acostumen a repetir els raiders durant l’atac, vol dir “cant” a l’Índia i al Pakistan.

La història del joc

A banda de l’atletisme, molts esports antics van néixer relacionats amb les batalles, i aquest és un clar exemple. Hi ha qui diu que es tractaria d’un dels esports d’equip més antics dels que es té referència ja que s’han trobat referències de més de 4.000 anys d’antiguitat. Perquè us feu una idea, els orígens del futbol els trobem cap al segle 17 (és a dir, amb uns 400 i pico anys d’antiguitat), el tenis el trobem cap a finals del segle 18 i el bàsquet cap a finals del 19.

L’any 1936 va ser esport d’exhibició a les olimpíades de Berlín, el 1990 va ser esport d’exhibició als Jocs d’Àsia on figura com un esport fixe des de 1994. La immigració ha fet que el kabaddi arribés a molts països del món i, fins i tot a Italia i a Argentina s’ha implementat a nivell escolar. L’any 2014 s’organitza la World Kabaddi League on hi participen equips professionals de Canadà, Anglaterra, Pakistan i els Estats Units. Com no, els americans li han sabut donar un punt d’espectacle diferent!

I aquí?

Si voleu fer un cop d’ull a internet buscant informació d’aquest esport, trobareu moltes notícies l’any 2013 però després li perdreu força la pista. Per què? Doncs bàsicament perquè el 2013, José María López, seleccionador nacional de lluita olímpica, va rebre l’encàrrec de reunir un equip per al mundial celebrat a finals de novembre i començament de desembre a l’Índia on la selecció hi va anar com a convidada en la modalitat de “cercle”, la més rudimentària. De fet es tractava de la primera participació en la història de la selecció espanyola en un esdeveniment en el qual hi van participar les seleccions de Pakistan, Canadà, Anglaterra, Argentina, Iran, Dinamarca, Kenia, Canadà, Escocia, Alemanya, Estats units, Sierra Leone i l’Índia com a organitzadora.

A casa nostra hi ha equips per exemple a Barcelona o a Olot on, a més s’hi fan campionats. Tot i que, de moment, pel que he pogut comprovar, és un joc que es practica gairebé íntegrament per la comunitat índia i pakistanesa.

Si sou dels que no us va gaire això d’aixecar-vos del sofà, també podeu trobar un joc que es va editar per Playstation 2 que es deia Desi Roda – Games of India

O fins i tot podeu trobar Play Kabaddi o Kabaddi 2015 per a Android

Pels usuaris d’Iphone no tinc gaires bones notícies doncs, a banda de moltes aplicacions per seguir els resultats de les diverses lligues i equips professionals, només he pogut trobar un joc força trist que es diu Kabaddi Tournament. De fet, només he pogut veure les imatges a l’App store ja que al descarregar-lo ni tan sols l’he pogut fer servir.

Fitxa tècnica

Tipologia: Agilitat
Origen: Sur d’Àsia

Nombre de jugadors: 2 equips de 7 jugadors
Dimensions de la pista: 12,5 x 10 metres

Sistema de puntuacions: es guanya 1 punt per jugador eliminat i 2 quan tots son eliminats
Durada: 2 temps de 20 minuts amb un descans de 5

Si tens uns minuts per llegir aquest article vol dir que ja has fet tard!

Tenint en compte la quantitat de temps que em tiro a la carretera, fa molt que buscava un moment per aturar-me a reflexionar sobre la velocitat al volant. He de reconèixer que m’agrada anar ràpid i que quan necessito alliberar adrenalina el primer que em ve al cap és un circuit de karting on trepitjar a fons l’accelerador. Però, fins a quin punt serveix d’alguna cosa córrer a la carretera?

blur-buildings-car-842654

Les descàrregues d’adrenalina fan que el nostre cos es posi en alerta davant d’una amenaça (ja sigui una pregunta d’un professor a la universitat, un salt en paracaigudes o accelerar a velocitats il·legals per la carretera). S’incrementa la freqüència cardíaca, la pressió sanguínia i el ritme respiratori i s’envien quantitats massives d’energia a tots els músculs. Aquesta sensació pot fer que ens sentim vitals o que ens agafi una taquicàrdia. Un altre factor a tenir en compte és que en superar la sensació de perdre el temps, o en assolir el repte d’arribar puntual, el nostre cos posa en joc tres hormones que ens poden fer sentir millor, la serotonina, la dopamina i l’endorfina, que son les causants de la sensació de benestar o de plaer.

Més enllà d’aquest preàmbul, i com a esclaus d’una societat resultadista, què en podem treure d’anar més ràpid? Evidentment, l’associació d’idees és instantània; la fórmula matemàtica que tots hem hagut d’aprendre a l’escola diu que la velocitat és el quocient de la distància entre la velocitat, per tant, a major velocitat menys temps invertit en un trajecte. Tenim pressa? Doncs premem l’accelerador a fons i arribarem abans. Ep, ep, ep!!! Un moment, no anem tant ràpid! Però, quant em puc estalviar si poso en risc la meva vida a la carretera?

Abans de seguir, deixeu-me fer un altre aturada en el camí. Cal tenir en compte que la velocitat mitjana d’un desplaçament en cotxe a ciutats com per exemple Barcelona o Madrid, segons els estudis de mobilitat publicats pels propis Ajuntaments, se situa al voltant dels 22Km/h a Barcelona o dels 24Km/h a Madrid. Per exemple un bus urbà es mou a uns 13 o 14 Km/h de mitjana i el metro a uns 30km/h; un tren de rodalies circula a uns 53Km/h de mitjana. Sí, ja sé que la velocitat màxima a ciutat és de 50Km/h però com que cap cotxe es posa de zero a cinquanta en zero segons, ni pot evitar els semàfors, passos de vianants, cantonades tancades o altres cotxes circulant més lentament, cal revisar la nostra idea mental abans de seguir.

La durada mitjana d’un desplaçament en dia feiner a Catalunya és de 19,8 minuts (21,33 si vius a l’àrea metropolitana de Barcelona) tot plegat, un cop més, segons els diversos estudis de mobilitat de la Generalitat o de l’Autoritat del Transport Metropolità. El meu exemple és força clar, ara visc a 10 minuts del treball i la meva qualitat de vida és excel·lent però durant anys m’he hagut de desplaçar una mitjana d’uns 40 minuts per trajecte i la gent em titllava de boig.

auto-automobile-black-945443.jpg

Partim d’un desplaçament normal, per exemple per anar de casa meva al Camp Nou (on aparco per agafar el metro, no us enganyeu) hi ha uns 32 km. Segons Google maps (hem passat del “ho diuen a la tele” al “ho he trobat amb Google”) la ruta més ràpida en ple mes d’agost ens hi duria en 27 minuts, i aplicant la nostra fórmula mestra descobrim que en aquest cas la velocitat mitja seria d’uns 71Km/h. Què passaria si trepitjo l’accelerador un 20% més? Dels 120Km/h de velocitat màxima a l’autovia passaria als 145Km/h i dels 90Km/h interurbans ens posaríem a 110Km/h. I això quant temps em podria estalviar? Segur que ho voleu saber? TRES MINUTS I MIG!

Així doncs, si no us va de tres minuts i mig –la durada d’un single, el temps que triga un atleta d’elit en fer els 1500 metres llisos o l’instant que passa mentre llegiu detingudament aquest article– i els vostres nivells d’adrenalina i dopamina són estables, plantegeu-vos si val la pena arriscar la vida a segons quines velocitats i amb segons quines actituds al volant abans de pujar al cotxe. Demà, quan agafi la moto per anar a treballar hauré de decidir entre arribar-hi en deu minuts o posar-me a 150km/h per l’autovia per estalviar-me… 45 segons, el temps que retalles si el trajecte s’escurça una mica més.

Un Da Vinci de capa i tricorni

Veient aquests dies algun programa dels habituals de Discovery Max (tots tenim la nostra cara fosca), vaig descobrir que en breu aquest canal emetrà una d’aquelles sèries que per venir de la BBC sembla que ens hauria de cridar l’atenció. Da Vinci’s Demons arriba a la pantalla petita espanyola i en obert però no us deixeu enganyar, no tot allò que ve de terres britàniques ha de ser bo perquè sí.

Ara fa uns mesos, vaig tenir la sort d’apuntar-me a un curs de ràdio impartit per Jordi Basté i un dels primers exercicis que ens va encarregar va ser una crítica positiva i una de negativa a dues sèries de televisió. De la primera ja us n’he parlat i la segueixo recomanant fervorosament, a l’espera de trobar temps per veure la segona temporada. Per a mi, una de les millors sèries que he vist fins al moment és Utopia. Té una gran història, un ritme intens, una imatge impecable i trenca de manera sincera amb els tabús de la violència en pantalla.

Res a veure amb Da Vinci’s Demons de la que en aquell moment vaig dir, de manera abreujada:

“DA VINCI’s DEMONS

En general, si ajuntéssim la figura de  Leonardo Da Vinci, amb un ambient steam punk i una història de lluites, venjances, sectes i traïció, segur que aconseguiríem un bon producte televisiu però Da Vinci’s Demons ha buscat tant els extrems que ha caigut en la indiferència, o el que és pitjor, en el ridícul.

David S.Goyer, el seu creador, és l’autor de pel·lícules de gran qualitat com l’última trilogia de Batman però també de cintes de sèrie B com Ghost Rider. Aquest poti poti es fa present en tota la sèrie. L’acció succeeix en una Florència de croma i cartró pedra. Da Vinci’s Demons, respecta l’època i alguns dels fets històrics però tot just començar t’assalten els pitjors temors en trobar-te la ciutat dominada per una policia amb capa i tricorni. Si això us ha fet posar els pels de punta, no aneu més enllà doncs la sèrie vaga a la deriva trobant el nord només en moments puntuals.”


El cas és que la idea és bona i alguns dels seus passatges et fan entrar en joc. Però tot plegat és només una façana. Un Leonardo Da Vinci guaperas (i no només guapo), una espectacular Lucrezia Donati, la lluita inconformista en contra dels poders fàctics, un important toc steam punk i tots els conflictes que vulguis entre “polítics”, “religiosos”, “rics” i “pobres”. Tot ben posadet i arrenglerat intenta tapar uns escenaris que a vegades fan que pensis que estàs al teatre, una història inconsistent i un ritme i llenguatge excessivament americanitzat. I és que, sí, la sèrie arriba via BBC però realment es tracta d’una co-producció amb l’americana Starz, i això explica moltes coses.

Si voleu descobrir que, segons els creatius de la sèrie, la policia de la Florencia dels Medici portava capa i tricorni, aquesta és la vostra sèrie. Si voleu un passatemps de crispetes i coca cola, i de superherois antisistema, aquesta és la vostra sèrie. Per a tots els altres, millor que seguiu buscant.

Informàtic inspirat aconsegueix que llegeixis la lletra petita

Us creieu frikies perquè us va l’humor àcid de Twitter? Penseu que és frikie llegir-se cada actualització del programari del teu mòbil per saber què s’implementa de nou i què no? Doncs no! Friki a nivell avançat és l’informàtic de Wallapop que, sabent que ningú no es llegeix les actualitzacions de les aplicacions per a smartphones, es dedica a explicar-nos les interioritats més secretes de l’empresa.

Mirant avui què hi havia de nou al meu iPhone, he trobat això:

“Por último, estamos buscando a uno de nuestros ingenieros, Pepe. Dijo que iba a por sangre de unicornio Hacendado y no sabemos más :preocupación_nivel_tener_un_amigo_que_pide_tortilla_de_patata_sin_cebolla:

Apuntad este código por si lo veis: 5555-5555-5555. No tenemos ni idea de qué tenéis que hacer con él, es lo único que nos dejó Pepe.

Text d'actualització de Wallapop
Text d’actualització de Wallapop

Aunque ahora que lo pienso, nunca hemos visto a Pepe tomando café, ni comiendo, ni tomando té, ni hablando con Jefferson, ni conduciendo ninguno de los 53 Lamborghinis de empresa. Es más, puede que Pepe ni siquiera sea una persona, puede… que seas tú y que en realidad lo que está pasando es que estas teniendo un sueño en una realidad paralela en la que los caballos son seres mitológicos y los unicornios son animales cotidianos.

Y ahora diréis, ¿quién es Jefferson? No lo sabemos, puede que sea el gato, uno de los ingenieros que creó nuestra nueva y flamante web, el mayordomo, o el quid de la cuestión de Pepe, nunca lo sabremos.

Si disfrutas usando Wallapop, tómate un minuto para dejarnos tus 5 estrellas y valorarnos, ¿de verdad que nos ayuda!”

Jo no en tinc cap dubte, les meves 5 estrelles van per vosaltres!! Ara no dormo esperant una nova actualització.