Un Da Vinci de capa i tricorni

24 04 2015

Veient aquests dies algun programa dels habituals de Discovery Max (tots tenim la nostra cara fosca), vaig descobrir que en breu aquest canal emetrà una d’aquelles sèries que per venir de la BBC sembla que ens hauria de cridar l’atenció. Da Vinci’s Demons arriba a la pantalla petita espanyola i en obert però no us deixeu enganyar, no tot allò que ve de terres britàniques ha de ser bo perquè sí.

Ara fa uns mesos, vaig tenir la sort d’apuntar-me a un curs de ràdio impartit per Jordi Basté i un dels primers exercicis que ens va encarregar va ser una crítica positiva i una de negativa a dues sèries de televisió. De la primera ja us n’he parlat i la segueixo recomanant fervorosament, a l’espera de trobar temps per veure la segona temporada. Per a mi, una de les millors sèries que he vist fins al moment és Utopia. Té una gran història, un ritme intens, una imatge impecable i trenca de manera sincera amb els tabús de la violència en pantalla.

Res a veure amb Da Vinci’s Demons de la que en aquell moment vaig dir, de manera abreujada:

“DA VINCI’s DEMONS

En general, si ajuntéssim la figura de  Leonardo Da Vinci, amb un ambient steam punk i una història de lluites, venjances, sectes i traïció, segur que aconseguiríem un bon producte televisiu però Da Vinci’s Demons ha buscat tant els extrems que ha caigut en la indiferència, o el que és pitjor, en el ridícul.

David S.Goyer, el seu creador, és l’autor de pel·lícules de gran qualitat com l’última trilogia de Batman però també de cintes de sèrie B com Ghost Rider. Aquest poti poti es fa present en tota la sèrie. L’acció succeeix en una Florència de croma i cartró pedra. Da Vinci’s Demons, respecta l’època i alguns dels fets històrics però tot just començar t’assalten els pitjors temors en trobar-te la ciutat dominada per una policia amb capa i tricorni. Si això us ha fet posar els pels de punta, no aneu més enllà doncs la sèrie vaga a la deriva trobant el nord només en moments puntuals.”


El cas és que la idea és bona i alguns dels seus passatges et fan entrar en joc. Però tot plegat és només una façana. Un Leonardo Da Vinci guaperas (i no només guapo), una espectacular Lucrezia Donati, la lluita inconformista en contra dels poders fàctics, un important toc steam punk i tots els conflictes que vulguis entre “polítics”, “religiosos”, “rics” i “pobres”. Tot ben posadet i arrenglerat intenta tapar uns escenaris que a vegades fan que pensis que estàs al teatre, una història inconsistent i un ritme i llenguatge excessivament americanitzat. I és que, sí, la sèrie arriba via BBC però realment es tracta d’una co-producció amb l’americana Starz, i això explica moltes coses.

Si voleu descobrir que, segons els creatius de la sèrie, la policia de la Florencia dels Medici portava capa i tricorni, aquesta és la vostra sèrie. Si voleu un passatemps de crispetes i coca cola, i de superherois antisistema, aquesta és la vostra sèrie. Per a tots els altres, millor que seguiu buscant.

Anuncis




Informàtic inspirat aconsegueix que llegeixis la lletra petita

14 04 2015

Us creieu frikies perquè us va l’humor àcid de Twitter? Penseu que és frikie llegir-se cada actualització del programari del teu mòbil per saber què s’implementa de nou i què no? Doncs no! Friki a nivell avançat és l’informàtic de Wallapop que, sabent que ningú no es llegeix les actualitzacions de les aplicacions per a smartphones, es dedica a explicar-nos les interioritats més secretes de l’empresa.

Mirant avui què hi havia de nou al meu iPhone, he trobat això:

“Por último, estamos buscando a uno de nuestros ingenieros, Pepe. Dijo que iba a por sangre de unicornio Hacendado y no sabemos más :preocupación_nivel_tener_un_amigo_que_pide_tortilla_de_patata_sin_cebolla:

Apuntad este código por si lo veis: 5555-5555-5555. No tenemos ni idea de qué tenéis que hacer con él, es lo único que nos dejó Pepe.

Text d'actualització de Wallapop

Text d’actualització de Wallapop

Aunque ahora que lo pienso, nunca hemos visto a Pepe tomando café, ni comiendo, ni tomando té, ni hablando con Jefferson, ni conduciendo ninguno de los 53 Lamborghinis de empresa. Es más, puede que Pepe ni siquiera sea una persona, puede… que seas tú y que en realidad lo que está pasando es que estas teniendo un sueño en una realidad paralela en la que los caballos son seres mitológicos y los unicornios son animales cotidianos.

Y ahora diréis, ¿quién es Jefferson? No lo sabemos, puede que sea el gato, uno de los ingenieros que creó nuestra nueva y flamante web, el mayordomo, o el quid de la cuestión de Pepe, nunca lo sabremos.

Si disfrutas usando Wallapop, tómate un minuto para dejarnos tus 5 estrellas y valorarnos, ¿de verdad que nos ayuda!”

Jo no en tinc cap dubte, les meves 5 estrelles van per vosaltres!! Ara no dormo esperant una nova actualització.





Candy Crush en campanya

9 04 2015

M’he de confessar fan dels jocs d’intel·ligència i, d’entre ells, no puc pas evitar el Candy Crush. Lluny (o no!) de discutir sobre l’habitual polèmica dels usuaris de Facebook que reneguen cada cop que els arriba una nova allau de peticions de vides, voldria plantejar una inquietud que m’assalta a les portes de les campanyes electorals que ens tindran ben entretinguts durant gran part de l’any 2015: Pot ser el Candy Crush una nova eina electoral?

Nivell 875 del joc Candy Crush

Nivell 875 del joc Candy Crush

Quan faig aquest plantejament tothom esclata a riure però la seva base no pot ser més propera al comportament polític de certs moviments actuals. Els partits convencionals intenten apropar-se a la ciutadania per mitjà d’eines de convivència com poden ser les associacions de veïns o les plataformes de participació. Alguns han anat més enllà incorporant membres en associacions de cultura popular o plataformes com la PAH, alguns d’ells fins i tot molt a prop del seu nucli. L’últim gran canvi que ha viscut la política espanyola ha estat l’intent de Pedro Sánchez (PSOE) d’acostar-se al poble per mitjà de la televisió; ja sigui entrant telefònicament a Sálvame o participant al Hormiguero. Un terreny que costa més d’explotar, suposo que per la volatilitat de l’entorn, són les xarxes socials. Si bé altres accions radicals hi han trobat un bon refugi, la política encara hi juga tímidament. Així doncs, si no pots atacar-les de front, per què no entrar-hi per la porta de darrere?

Candy Crush per sí sol, o en convivència amb Facebook, ha generat la seva pròpia xarxa social, un espai de microparticipació ciutadana proper i distès. Els usuaris comparteixen amb els seus contactes els èxits més dolços però també col·laboren donant i demanant ajuts. Entre els contactes del meu Candy Crush particular hi ha, com a cada casa, una mica de tot. Hi ha qui juga de manera puntual i no cal que li demanis una vida si et corre pressa. Hi ha qui en fa un ús habitual i, tot i que mai dona vides per iniciativa pròpia sempre que li demanes te’n envia una amb certa agilitat. Hi ha qui de tant en tant envia vides als contactes més propers en el rànquing de cada nivell que passa. Però entre els meus contactes, un en concret en destaca un pel seu comportament pròdig. Curiosament es tracta d’un polític molt actiu i, dia sí dia també, t’envia vides sense que les hagis de demanar. No vull dir que no ho faci per convicció però això em va fer pensar com de fàcil és canviar la percepció de la gent cap a algú que, tot i que el coneguis poc, sempre és generós en les seves accions.

Qui parla de les vides del Candy Crush parla dels regals de Farmville o Megapolis. Molt sovint els polítics es preocupen molt dels seus perfils a les xarxes socials, tant que acaben esdevenint pancartes buides amb un comunnity manager com a intermediari. Però, per què no endinsar-s’hi del tot? Per què no treure’n profit d’una manera indirecta? Dóna’m una vida i em cauràs una mica més simpàtic, dóna-me’n 10 i començaré a pensar que ets una persona real i generosa. Sigues amic meu i m’esforçaré a entendre el teu discurs.





Si us plau, esperi un moment…

22 11 2013

Imatge d'un call centerNo hi ha cosa que més em molesti que m’intentin vendre coses. Bé, rectifico, el pitjor és que et truquin per intentar-te vendre un producte -en aquest cas una companyia de telefonia- i que una veu digital et digui “Le estamos llamando para mejorar sus condiciones de telefonía, por favor espere un momento”.

Què collons vol dir “espere un momento”??! No m’estàs trucant tu per vendre’m una moto que ni m’interessa ni he demanat? Dons com a mínim truca’m quan estiguis disposat a vendre-me-la!

No puc imaginar-me algú que truqui a casa teva i que quan obris et digui: “Hola miri, venia a vendre-li una enciclopèdia però, pot esperar un momentet? És que encara estic parlant amb el seu veí”.

El sistema és molt senzill, suposo, el call center de torn ajusta al màxim el seu personal, munta una centraleta electrònica i així pot explotar encara més els seus treballadors, esclaus a cop de fuet electrònic.

Senyors, si m’han de vendre alguna cosa, truquin en persona, si us plau. Perdin el temps que calgui per vendre-m’ho, si us plau. I si els tanco la porta i els deixo amb un pam de nas, no malgastin les seves energies estovant-la inútilment, dediquin el seu temps a buscar un altre víctima.





Com som els catalans, com som els culers…

16 10 2013

Com molts ja sabreu, si he de simpatitzar amb un club aquest és el Futbol Club Barcelona. És una cosa que un porta de sèrie i de manera inevitable. No sóc fanàtic i no em tornaré boig per no veure una Barça-Madrid, però si el puc veure em ve de gust que guanyi l’equip català.

Això no fa que deixi de tenir sentit crític i aquella mania d’intentar mirar-ho tot des de fora per poder-les entendre d’una manera objectiva. Sempre he esta molt analític, per allò bo i pel dolent.

Aquesta setmana s’ha conegut la decisió presa per la directiva del Barça de no deixar entrar nens sense entrada al Camp Nou per tal de no sobrepassar l’aforament de l’estadi i de seguida la culerada s’ha posat les mans al cap. Sincerament, escric l’anterior frase perplex i buscant-ne encara una raó.

Toni Freixa - Imatge de Víctor Salgado (FCB)

Toni Freixa – Imatge de Víctor Salgado (FCB)

El món del futbol ha fet grans avanços per garantir la seguretat del públic als estadis. La supressió de tanques i la instal·lació de seients a totes les zones del Camp Nou han canviat la imatge del futbol dels vuitanta. Els clubs eviten que els grups ultres entrin als camps i doten d’un gran desplegament de seguretat privada cada partit. Ja no es poden entrar objectes contundents als estadis ni bengales o altres focs artificials. Totes elles han estat decisions controvertides però, vistes des de fora d’aquest món visceral, cal dir que el temps ha jugat de la seva part.

Ara, el Futbol Club Barcelona s’ajusta al compliment d’una llei de 2007 i en previsió d’una gran allau de gent al partit que els enfrontarà amb el Reial Madrid, i que es jugarà a les sis de la tarda del proper 26 d’octubre, decideix fer els possibles per evitar un sobreaforament que, a banda d’il·legal, podria ser perillós. Quina seria la reacció més lògica en una societat desenvolupada? Acceptar la decisió i buscar solucions. Què ha passat a Catalunya? Els socis, molt ofesos, han criticat el club per voler fer més caixa enlloc de recordar que fins ara s’havien estalviat molts diners gràcies a l’incumpliment d’una llei creada per garantir la seguretat als estadis. I dic socis perquè a la resta els importa ben poc ja que difícilment podran accedir al camp de manera assídua i perquè el públic que compra una entrada pel futbol ja entra participa a la dinàmica d’una persona un seient.

En el darrer partit del Barça en “horari infantil” el nombre de menors de 7 anys que van entrar al Camp Nou va estar al voltant de 10.000 (un 10% de l’aforament total que és de 99.354 espectadors). Aquell partit, un Barça-Getafe, va celebrar-se en un estadi amb localitats lliures però el proper 26 d’octubre s’espera omplir fins a la bandera. La importància de l’esdeveniment fa pensar que el nombre de menors encara podria ser molt superior i, sense cap localitat lliure, el sobreaforament partiria d’un 110% en endavant.





Utopia – Chilli, sand, bleach and spoon

7 10 2013

El món gira i allà on triomfaven les grans produccions cinematogràfiques ara s’imposen les sèries de televisió. És difícil acabar un sopar amb amics sense fer cap referència a The Big Bang Theory, How I meet your mother, Castle o, en els casos més frikies, Fringe o Firefly. De fet, una pregunta molt habitual és “I tu quines sèries veus?”.

És aquí on els amics, fòrums i xarxes socials fan les seves funcions. “Què puc veure?” Si em feu proposar-vos una sèrie diferent i molt especial, us diré: “Utopia!”

Image

UTOPIA és una minisèrie anglesa, produïda per Chanel 4, que compta amb tots els elements necessaris per esdevenir una de les grans sèries de culte del segle XXI. Dennis Kelly ha creat una genial trama paranoico-conspirativa, amb un ambient indie que a part de respirar-se es pot palpar en tot moment. La sèrie compta amb una imatge acuradíssima, tractada amb passió com aquell escultor que és conscient que està esculpint una petita obra d’art. La banda sonora de Cristóbal Tapia pot submergir-te en la bogeria més trepidant.

Violenta però no gratuïta – Where is Jessica Hyde?
És una sèrie violenta però no gore. El primer episodi comença amb l’assalt violent “però calmat” a una botiga de còmics. Abans que soni la melodia de l’opening ja han mort tres persones. Sí, Utopia no pot explicar-se sense violència però la sèrie fuig dels detalls gore o els primers plànols sangonosos i intenta justificar cada mort per mitjà d’una història delirant.

A cavall del thriller i l’humor negre – It is real?
Quatre joves es troben atrapats en un món de conspiracions, agents secrets, guerra bruta i paranoia. Quatre herois per accident que no podran fer marxa enrere a risc de perdre molt més que les seves pròpies vides. La sèrie es mou amb molta comoditat entre el thriller i l’humor negre sense deixar-te escapar ni un instant de l’atmosfera Utopia.





Respuesta al artículo “Menores en riesgo” de Alfonso Ussía

1 10 2013

Estimado compañero Alfonso Ussía, le agradezco profundamente su escrito en defensa de los menores catalanes, a su juicio sometidos a favor de la cultura del folclore arriesgando sus propias vidas cada semana. Se agradece que un periodista de trayectoria reputada como la suya, que toda una personalidad en este mundo de la comunicación, dedique un ensayo a expresar sus miedos hacia la tradición castellera aún desde la distancia. Acepto sus duras palabras únicamente porque expresan la lógica y humana preocupación de quien desconoce el más mínimo de los detalles de la cultura de alzar torres humanas a los cuatro vientos.

Le invito a documentar su escrito y a volverlo a redactar en base al conocimiento de nuestra tradición. Por ello paso a detallarle algunos de los errores, lógicos por otra parte, que he hallado; y se los documento para que no tenga que perder su valioso tiempo en realizar una búsqueda que otros tenemos muy por la mano.

Usted dice que no soporta la utilización de los niños para cualquier fin, afirmación que comparto y que subraya una de las directrices de nuestra cultura: “los castells los hacen los niños”. Alto! Sé que puede parecer que me contradiga pero no es así. Este precepto dice que si un niño se echa atrás o no quiere subir nadie puede obligarle. Los niños participan en esta actividad de manera libre y sin coacción alguna. De hecho, en cualquier agrupación castellera podrá encontrar una gran cantidad de chiquillos que comparten risas y juegos pero que no se enfajan para escalar ninguno de los castells, por sencillos que estos puedan ser. Un reciente estudio llevado a cabo por la Universidad Autónoma de Barcelona, y con la colaboración del CAR de Sant Cugat analizó los niños de 30 formaciones durante los dos últimos años y indicó que “se situan en niveles muy altos en cuanto a valores como la diversión, la autoestima y la competencia.” También constató que “son autónomos al decidir practicar la actividad castellera y si desmontan o no un castell”. En lo relacionado a la ansiedad, los niveles que se detectaron se sitúan en la parte media de la escala, comparables con los detectados en otras actividades deportivas habituales (futbol, baloncesto, etc).

Antes de seguir mi escrito y adentrarme en sus afirmaciones sobre la seguridad me gustaría pasar a ofrecerle algunos datos que nos pueden ahorrar tiempo borrando de un plumazo algunas de sus sesgadas opiniones. La Coordinadora de Collas Castelleras de Catalunya (CCCC), la agrupación compuesta por la práctica mayoría de formaciones castelleras, ha dedicado muchos esfuerzos a estudiar los diferentes aspectos relativos a la seguridad de esta ancestral tradición. Anualmente se trabaja en relación a la seguridad activa y la pasiva, se realizan estudios y se impulsan nuevos proyectos. Pese al constante crecimiento cuantitativo de nuestra tradición, en los últimos 15 años se ha conseguido disminuir en un 50% el porcentaje de caídas. Actualmente éste se sitúa por debajo del 4% de las más de 7000 torres que se alzan cada año. Sabiendo que este argumento no será suficiente para usted, como no lo sería para mí por sí solo, paso a esgrimir un dato que muchas veces se pasa por alto. Según un estudio realizado por la CCCC cada mil horas de práctica castellera se producen 44 lesiones, contra las entre 50 y 500 (dependiendo del estudio) de la práctica del futbol, las 300 del baloncesto, las 410 del balonmano o las 650 que se producen en el ámbito escolar. Me ahorraré cualquier comentario porque podría resultar demagógico y no quiero que se malinterprete el peso de los datos científicos.

Comentado lo anterior, pasaré por alto calificativos como “riesgo evidente”, “bestialidad”, “jugarse la vida”, “castillo inhumano”, “degradación ética”, “delito no perseguido”, “imprudencia de insostenible defensa” o “víctimas”; porque, como comenté anteriormente, se derivan del desconocimiento del nivel de riesgo de las torres humanas. Sabiendo que se trata de una persona culta y formada, espero que los datos científicos aportados le animen a cambiar la idea pasional que se ha formado desde la distancia y que, como ya he comentado anteriormente, es lógica y humana por otra parte.

Antes de acabar me gustaría rebatir fervorosamente una afirmación que clama su falta de información. En su artículo afirma que “todos los años hay algún caso de fallecimiento por formar parte de ese castillo humano” a lo que añade “e inhumano”, lo cual ya ha sido argumentado más arriba. La práctica castellera se remonta a finales del siglo XVIII, en esos cerca de dos cientos cincuenta años hallamos tres fallecimientos documentados debido a la práctica de esta tradición. Me pregunto cuantas actividades folclóricas, festivas, deportivas o cuotidianas pueden presumir de datos como este.

Sin más, le invito a disfrutar de la tradición de alzar torres humanas, de cerca, en Catalunya. A lo que me ofrezco para guiarle por los recovecos de esta cultura reconocida bien inmaterial de la humanidad por la UNESCO. Una tradición que promueve una gran cantidad de valores que me gustaría que pudiera experimentar por usted mismo en lugar de enumerarlos en una ristra susceptible de infantil pataleta. Venga, conozca la tradición de cerca y luego revise su ensayo al respecto a través de los datos y las sensaciones.

En referencia a: 
http://www.larazon.es/detalle_movil/noticias/3627123/menores-en-riesgo#.UkqP84b0GLX

Documentación relativa:
http://www.cccc.cat/continguts/noticies/jornada-estudi-canalla-13_5261_46
http://www.cccc.cat/data/files/pdf/dossier%20risc%20castells%20gener%202011.pdf