On és el “trio de las Azores”?

azores2Ja se sap que això del cinema va a èpoques i que quan s’acosten els Oscar s’ha d’aprofitar per reservar entrades i comprar crispetes. Enverinat pels plaers de les pel·lícules en versió original subtitulada, fa uns dies em vaig decantar per un film biogràfic, però no pel típic biopic ensucrat destinat a tots els públics -famílies i menors de 12 anys inclosos- en el qual, que et diré jo? es presenta, per exemple, el cantant de rock més trencador i incomprès d’una època com una estrella del pop anodina i insubstancial, no, vaig optar per Vice.

D’entrada això de traduir títols ha quedat demostrat que no ens porta enlloc més que a confondre el “so de la música” amb “somriures” o amb “llàgrimes”. Vice, que en anglès pot ser interpretat com a diminutiu de vicepresident o com a vici segons el context, ha hagut de ser traslladat a “El vici del poder” matant la força del joc de paraules.

L’èxit de “La gran aposta” ha portat a Adam McKay a intentar repetir la jugada. Ha tornat a triar un elenc imponent encapçalat pel camaleònic Christian Bale -que ja va funcionar a la perfecció al costat de Steve Carrell a la recreació de la crisi de Lehman Brothers-. Ha apostat per una gran Amy Adams (darrere de tot gran home hi ha d’haver una gran dona) i ha triat una història real, la vida de Dick Cheney, per intentar escandalitzar un públic que per més que l’apropes a tocar la nafra es nega a obrir els ulls quan poses en dubte les bases de la gran pàtria americana.

El gènere de fals documental, narrat en primera persona per un personatge insospitat -punt extra, magistral, per McKay-, amb un punt d’humor àcid i irònic, treu ferro a una de les èpoques fosques de la política als Estats Units. La presidència de Bush Jr, la invenció de l’amenaça d’Irak o la violació dels drets humans a Guantànamo no haurien de sorprendre al públic europeu.

Pel que fa a la història, la pel·lícula no aporta cap gran exclusiva més enllà de la percepció americana de la que bé es podria haver anomenat tercera guerra mundial. A la recerca de suports polítics, Bush troba un aliat en Tony Blair. El primer ministre anglès roba uns dos segons de metratge a l’egocentrisme de les barres i les estrelles. I punt. Sí, sí, per a “Vice”, com segurament per la gran majoria dels americans, la fotografia de l’anomenat “trio de las Azores” no va existir i en el millor dels casos aquell simpàtic senyor Ansar és només un expresident -d’una país sudamericà???- a qui alguna universitat li va permetre penjar-se un parell de medalles per fer la gracieta de veure’l parlar en anglès.

Si bé és molt probable que Vice no passi a la història dels grans documentals, ni a la del cinema d’humor, segur que ho farà com l’enèsim “Naufrago” (de Tom Hanks) o “Renacido” (de DiCaprio) d’un esplèndid Christian Bale que reclama a crits l’Oscar al millor actor principal, el secundari ja el va aconseguir gràcies a “The Fighter”. Bale torna a demostrar que a la seva professió el repte ha de ser fer tant creïble el millor Batman de Nolan com l’esquelètic Maquinista de Brad Anderson i no pas reinterpretar el magistral Jack Sparrow un cop i un altre fins caure extasiat -o col·locat-.

Vice us entretindrà i us farà recordar el poder del petroli. Potser a Maduro no li farà tanta gràcia per motius evidents però son aquelles coses dels Oscar, que mai satisfan tothom.

Anuncis

Donde dije “Tito” digo “Diego”

El portaveu dels taxistes aprèn ràpid dels polítics; “com hi hagi un cotxe més trencat, jo m’aparto. Això no es pot defensar de cap de les maneres. Per descomptat, dimitiré”, deia primer. Després de diversos incidents violents més amb vehicles VTC a diferents punts de la ciutat de Barcelona va decidir seguir perquè, segons deia, la major part del sector del taxi no era violenta. En un episodi que recorda les caricatures més hilarants sobre la CUP, en el qual els taxistes no es van arribar a posar d’acord a l’hora de votar sobre com votarien la seva decisió respecte a seguir amb la vaga o no, “Tito” Álvarez va decidir plegar veles, “Surto del mig, ho sento, dimiteixo […] la meva salut és el primer”. Avui reapareix en roda de premsa per avisar que si la Generalitat no compleix amb la seva paraula tornaran als carrers, i apunta el Mobile World Congress com a possible termini; ho fa en qualitat de protaveu, càrrec del qual va dimitir ahir, perquè ningú més s’havia presentat a la cita amb els mitjans. Minuts més tard ja precisava que ahir va actuar en calent.

Més enllà que pugui estar força d’acord amb el motiu de la vaga dels taxistes, no em convencen les formes. L’ús de la violència física i verbal, la demagògia, algunes mentides i, per últim l’adopció de certs comportaments dignes de la més trista antiga política. Sigui com sigui, endavant amb la lluita i no oblideu que la imatge, en ple segle XXI, compta tant o més que les paraules.

Si és viu a Whatsapp, existeix!

368px-Marc-André_ter_StegenEntre dilemes mentals i morals, i amb la senzillesa de la infrahistòria que s’amaga al darrera, intento ordenar les meves paraules per preguntant-me si és notícia que un jugador de futbol faci servir un mitjà de transport o un altre? Quan vols evitar els malentesos, els temps verbals són molt importants i, en aquest cas, encara cobra més valor. “És notícia?” no s’hauria de confondre amb “hauria de ser notícia?”, la primera pregunta posa en qüestió la realitat mentre que la segona obre les portes a l’opinió.

Avui la major part dels diaris esportius han inclòs en les seves versions digitals peces cultivades a partir d’una simple fotografia de mòbil. Marc-André ter Stegen, porter titularíssim del primer equip masculí del Futbol Club Barcelona, era capturat en una instantània movent-se en el mitjà de transport públic més utilitzat de la ciutat comtal, el metro. L’any passat, el subterrani barceloní va despuntar amb una xifra rècord de 390 milions de validacions (el viatge del qual parlem suposa doncs el 0,00000026% d’aquesta activitat).

La tasca de determinar si un fet és noticiable passa sempre per un filtre en el qual ens preguntem si allò que ens arriba és actual o recent -en aquest cas sí-, si és nou, veraç o respon a una preocupació actual –i aquí tindríem el debat servit-. Respecte l’adaptació del jugador alemany se n’ha parlat molt, viu al centre de Barcelona i es mou habitualment per la ciutat a banda de descobrir l’entorn tot visitant altres municipis de la geografia catalana. Fins i tot se l’ha vist en patinet! No em descobriré ara com a gran coneixedor del personatge però tots i cada un dels articles publicats s’han limitat a repetir el contingut d’amplis reportatges que ja li havien dedicat amb anterioritat.

Per avaluar el valor de la notícia cal buscar-hi una raó en la notorietat del subjecte i fins i tot en la raresa (sí, allò tan gastat com que és notícia que una persona mossegui a un gos i no pas a l’inrevés). Segons el portal especialitzat http://www.transfermrkt.es, el fitxatge de Ter Stegen estaria valorat a dia d’avui amb un preu d’uns 80 milions d’euros i a ningú li passa per alt que els jugadors professionals de futbol fa molts i molts anys que van deixar de compartir taula amb el populatxo més mundà. Del Bugatti Veyron, el Lamborghini Aventator o el Rolls-Royce de Cristiano Ronaldo al Porsche Cayenne de Piqué, les distàncies amb el públic que paga una entrada per veure als seus grans ídols és important, és evident que la fractura entre classes socials és ampla però no sempre insalvable.

La notícia sobre el jugador alemany ens hauria de fer reflexionar. És notícia que un milionari agafi el metro? Potser no. Si aquest milionari és, a més a més, un personatge públic potser cal reconsiderar la resposta. A la facultat de periodisme se li atorguen a les notícies les funcions d’informar, formar i entretenir. La noticia en qüestió bé podria haver ocupat els tres apartats, malauradament, la seva elaboració final la situa a l’àmbit de l’entreteniment. I és que una de les funcions del periodisme és la de jerarquitzar la informació. Arribats a aquest punt, sembla correcte afirmar que el curiós viatge en metro és noticiable , però quant? Si un diari especialitzat fa passar aquesta notícia per davant dels milers d’informacions que pot generar a diari el món de l’esport, molt em sembla que el problema el tenim en la rellevància dels fets. Malauradament, la notícia ens confirma que, a dia d’avui i a judici dels mitjans de comunicació, és més important que Marc-André ter Stegen hagi agafat el metro que el resultat de la final de la Copa Federació de tenis, o del campionat del món d’escacs, que el gran premi de Fórmula 1 d’Interlagos o que les prèvies del Masters Londres masculí o del Campionat del Món Sub-17 femení que començarà en dos dies a Uruguay.

L’era digital ha arribat més ràpid que la formació en aquesta competència

La notícia la visc de prop, un company del grau de periodisme fa córrer al grup de Whatsapp de la classe una fotografia feta amb un mòbil que algú li ha passat. Un altre company la comparteix sense permís al seu compte de Twitter personal i els grans mitjans de comunicació s’hi abraonen sense contemplació citant com a font el perfil del compte que l’ha fet pública.

Sempre he estat molt crític amb aquells qui s’esquincen les vestidures clamant al cel perquè el fotoperiodisme està tocat de mort en una era en la que el cent per cent de les persones tenen entre les seves mans una càmera de més o menys qualitat a través dels seus telèfons mòbils; però potser caldria preguntar-se si els periodistes en tenim una part important de la culpa.

Al grup de whatsapp de seguida va saltar la notícia: “m’acaben de trucar per preguntar-me si la foto és meva, passa’m el contacte del teu col·lega i jo els el passo a ells” afirmava un, mentre l’altre reconeixia, “no sé de qui és, a ell també li han reenviat”.

Al final del fil, algú aquest matí haurà descobert que la seva fotografia apareixia a la major part dels diaris esportius del país. La immediatesa passa cada dia per sobre de milers de notícies a costa de les fonts. En el millor dels casos, el propietari de la imatge enviarà una factura a cada mitjà i en cobrarà alguna cosa tot i que l’experiència em diu que això només ho fan els fotògrafs que saben quant val el seu producte. La tecnologia també ens passa per sobre i avui en dia poc importa la propietat intel·lectual d’una fotografia o la privacitat d’un personatge; si està a Whatsapp, existeix!

On és el meu turmell?!

Va entrar accelerat a la consulta i es va abaixar el pantalons.

-On és? Sempre ha estat aquí!

-Es pot saber què està fent? -va exclamar la doctora amb una barreja de confusió i vergonya.

-El meu turmell esquerre no hi és! Sempre n’havia tingut dos. Era emprenyador a l’estiu perquè de petit sempre em fregava amb alguna paret i, patam! Ferida al canto. Però d’aquí a prescindir d’ell hi ha un bon tros.

-A veure, abans de res, tranquilitzi’s i segui a la camilla.

Sense parar de parlar, el noi va girar cent vuitanta graus. Amb les preses ni tan sols havia vist la camilla situada al costat de la porta. Va fer quatre passes curtes perquè els pantalons l’impedien caminar i va pujar com va poder sobre el paper blanc que cobria aquell tapís negre de falsa pell.

-Quan anava a quart vaig caure sobre el turmell intentant fer el salt més llarg possible però, res!, ni un esguins. Em vaig fisurar el taló però el turmell seguia allà. I uns any ls més tard pujava a un quatre de set després d’una bona rebregada.

-Tranquil, ja veurà com no és res. Anem a veure. -va dir mentre s’acabava de posar el segon guant de làtex.

-Si us plau, faci alguna cosa! Com vaig demà a treballar sense turmell?!! Al gimnàs se’n riuran de mi. Ja ho veig, com aquell noi que nonés té un testicle, quan els del gimnàs ho vegin acabaré a un racó. Si a mi els paralímpics sempre m’han resultat molt simpàtics però no crec que em deixin competir sense turmell. Si sembla una broma de mal gust: “minusvalia?”, “em falta un turmell”, “perdoni? Un peu?”, “no, no un turmell”.

-Senyor Garcia, a vosté no li passa res de l’altre món. Se’n diu artritis psoriàsica. Prengui uns anti-inflamatoris i torni la setmana que ve, que començarem el tractament.

El llop i els tres porquets a primer de periodisme

Després d’anys treballant en diversos mitjans com l’Ara, betevé, la Xarxa de Televisions locals o La Vanguardia, emprenc una aventura tan o més engrescadora, torno a la universitat. Ho faig com alumne de periodisme per afegir coneixements a la motxilla i he decidit compartir experiències i exercicis aquí aprofitant que qui em llegeix ho fa perquè em coneix o per la més remota casualitat, perquè el sant esperit Google nostre senyor l’ha portat fins aquí (i a Google nostre senyor i a les cerques amb paraules clau no se li pot dur la contrària).

Us imagineu canviar de format un conte infantil? Doncs aquesta ha estat la proposta que ens han fet fer en el nostre primer dia d’Escriptura en Premsa. Ha estat un exercici no avaluable per posar-nos en situació ja des del primer dia i la meva aportació ha estat la següent (no la reviso, la penjo tal i com ha rajat):

L’Arquitectura contemporània salva la vida de tres porquets

El ciment s’imposa a la fusta i a la palla en una lluita per la subsistència

Després de ser assetjats de forma individual, tres porcs han aconseguit sobreviure als assalts ferotges d’un gran llop edificant un espai per resguardar-se amb mètodes de construcció actuals. Les dues primeres proves, realitzades amb sistemes tradicionals han estat descartades per la seva debilitat estructural. Els habitacles construïts amb palla i amb fusta han resultat poc eficients.

Al segle XXI no tot s’hi val

rei
Dues notícies van prendre tot el protagonisme durant el dia d’ahir. D’una banda el president de la Generalitat, Quim Torra, feia públic el full de ruta del Govern Català en una conferència al Teatre Nacional de Catalunya, de l’altra el Congrés espanyol, amb els vots del PP, del PSOE i de Ciudadanos, rebutja acceptar a tràmit la comissió d’investigació sobre les suposades activitats irregulars del Rei emèrit Joan Carles tal i com havia demanat Unidos Podemos, ERC i el grup mixt. Tot i formar part de l’àmbit polític, els dos temes semblen molt allunyats l’un de l’altre però el meu cervell va col·locar-los en un mateix sac en escoltar la compareixença de la portaveu del Govern espanyol, Isabel Celaá.

“hemos escuchado un relato construido con piedras, con piezas, con referencias mas ancladas en el finales del siglo XIX, en el XX, que en el XXI: el pueblo como concepto, el derecho a decidir, el victimismo, romanticismo…”

El discurs de Celaá va començar valorant les paraules de Torra, deia “hemos escuchado un relato construido con piedras, con piezas, con referencias mas ancladas en el finales del siglo XIX, en el XX, que en el XXI: el pueblo como concepto, el derecho a decidir, el victimismo, romanticismo…”. D’entrada he de considerar lamentable que un govern en un país democràtic titlli de passats de moda conceptes com “el poble” o el “dret a decidir” però la portaveu no es va voler quedar aquí i abans de finalitzar va voler recordar que “España es un estado social y democrático de derecho y me gustaria recordar que el poder judicial es un poder independiente reconocido como tal en nuestra constitución”.

No es pot negar la ironia de la declaració de Celaá, “Espanya és un estat de dret on impera la independència judicial però bloquejarem qualsevol investigació judicial contra el nostre rei” devia voler dir. Crec que no cal entrar a discutir sobre l’anacronisme de la figura de les famílies reials al segle XXI, oi? En canvi el dret a decidir és una cosa antiga i des actualitzada segons la portaveu del Govern espanyol. No puc dir que em resulti sorprenent que els polítics espanyols pensin així però sí que m’ha sorprès que ho facin públic sense entrebancs i que la notícia avui sigui una altra (“Las sentencias se deben cumplir”).

“Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social.”

Si anem al Títol 1 dels drets i deures fonamentals de la constitució espanyola podem llegir “Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social”. El Rei emèrit, i la família reial en general, ja ens ha quedat clar que queden fora del concepte “son iguales ante la ley”, es va demostrar durant el cas “noos” i torna a quedar palès ara.

Si encara volem relacionar més les dues notícies, no deixa de ser curiós que la figura encarregada de decidir sobre un indult a Espanya sigui precisament la del Rei (oh… segle XXI!), a proposta del Ministre de justícia (Dolores Delgado actualment), prèvia deliberació de sabeu qui? Doncs sí, el Consell de Ministres (independència de poders i olé!).

Bé,ja se sap, allò de la independència judicial, dels segles XIX i XX i del Rei nostre senyor que tot ho pot i res li dol. Res de nou per avui, demà més.

Llegint ‘futbol’ entre línies

lopetegui.jpgNo sempre els periodistes podem explicar tota aquella informació de la qual disposem i és per això que molts cops és més interessant allò que no es diu en un article que allò que es vol destacar. Aquests dies m’he divertit molt amb la infrahistòria de la futura destitució de Lopetegui (és una aposta… però jo no jugaria ni un pèsol per ell) com a entrenador del Reial Madrid.

No s’ha de ser un gran vident per decantar-se per un final tràgic quan parlem d’un club que ha patit 40 canvis d’entrenador en 44 anys. Si bé n’hi ha hagut qui ha pogut gaudir més del seu seient a la banqueta blanca (José Mourinho 3 anys, Ancelloti i Zidane 2 anys) també hi ha hagut èpoques negres al capdavant del vestidor madrileny. L’any 2004 van passar 4 entrenadors per la piconadora de Florentino Pérez, i grans del futbol com José Antonio Camacho (3 partits) o Vicente del Bosque (11 partits) ni tan sols van tenir temps d’escalfar el seu lloc. Però anem a la part interessant…

Comencem per un article d’aquells d’autobombo en moments de crisi. Després Zinedine Zidane fugís del vaixell, que Cristiano Ronaldo sortís per la porta de darrere, que els millors entrenadors del món descartessin fer història a Chamartín i es desencadenés l’afer de la selecció espanyola, que Kovacic es busqués el futur fora d’Espanya i que el club del ‘señorío’ perdés la Supercopa d’Europa davant de l’Atlético mentre Modric demana sortir, els nervis es fan evidents al Reial Madrid, que no troba cap superfitxatge capaç d’apagar el foc. Davant d’aquesta situació el club decideix calmar les masses fent que MARCA expliqui que reserven 300 milions d’euros per fitxar a Neymar a l’espera d’una nova investigació (ves a saber qui la haurà promogut) de la UEFA al París Saint-Germaine. Ara, el Madrid veu com a fitxatges menors els noms que han sonat durant tot l’estiu (Lewandowski, Mbapé, HazardKane...), però el més interessant és que, parlant sempre a través de fonts del club, el diari afirma: “No és que l’aposta immediata sigui Vinicius, però sí que creuen que la plantilla actual té més respostes que les donades en els minuts finals davant l’Atlético, d’aquí que no s’entenguin molt bé els canvis fets per Lopetegui, especialment el d’Asensio”.

Deixeu-me traduir-ho: [La culpa es de Lopetegui. No hemos fichado a Vinicius para que un entrenador lo deje en el banquillo. ¿Quien se ha creído que es decidiendo las alineaciones?]

Una norma del periodisme diu que quan tens una història bona l’has d’explotar tot el que puguis. Per això, MARCA dedica un segon article per destacar la informació rebuda des del club. El titulen ja directament “El pla de Lopetegui amb Vinicius” i bàsicament només hi trobem el següent contingut acompanyat de quatre frases que hi posen el context: “Al club va sorprendre que el tècnic no tirés en cap moment del jove brasiler durant la Supercopa d’Europa”.

O com dirien al meu poble: [paga la coca, primer aviso].

Ara és quan cal estar atent! Sense cap roda de premsa ni declaració per part de l’entrenador pel mig, MARCA publica l’endemà un nou article titulat “Lopetegui insisteix en fitxar un 9”. El periodista comença deixant les coses clares “La política de reforços del club estava clara abans de la cita de Tallin i segueix pel mateix camí, tot i que la derrota en la Supercopa d’Europa ha fet trontollar una mica aquesta decisió tant ferma i Lopetegui ha deixat caure la possibilitat de fer un esforç final”. Recordeu allò de la importància del que no es diu? Ha deixat caure? A qui? Si no hi ha declaracions de l’entrenador caldrà suposar que el missatge arriba des del club. I segueix especificant “més bé, el que ha insinuat Lopetegui al club és que necessitaria una empenta d’última hora per un davanter […] sacrificaria tot per l’arribada d’un davanter potent que li permeti tenir una alternativa més fiable que Benzemà i el propi Bale”. Déu n’hi do! sobretot pensant que el club ha decidit afirmar que la clau de la temporada està en la BBA (Benzemà, Bale i Asensio).

marca.jpgFins aquí la petició, ara la resposta en el mateix article, dos temes al preu d’un! Després d’analitzar possibles fitxatges, el periodista separa el següent text amb el titolet fora de pressupost: “a qui no li encaixa és al club, que té un projecte de futur que l’obliga a controlar les seves inversions i aquest tipus de jugadors es troben a un preu de mercat que se surt del que el Reial Madrid estaria disposat a pagar”. Dono per fet que teniu memòria però, recordeu ara allò dels 300 milions?. I em moro de ganes de fer-vos la meva traducció personal però crec que no cal ja que l’article acaba amb un encàrrec que, com hem anat veien, només pot venir de la directiva del Reial Madrid. Explica que només fitxaran algú que arribi regalat ja que “aquesta sembla ser la condició per a que Lopetegui tingui el nou pel qual sospira i amb qui considera que començaria la temporada amb més garanties. Ara mateix Mayoral i Raúl de Tomás són les alternatives”.

Una estona després de l’encàrrec del club, l’entrenador surt a la roda de premsa prèvia al primer partit de lliga i diu: “ens hem de centrar en treure el màxim profit d’una plantilla que m’encanta […] no dubtaria de la plantilla que tinc”.

Traducció: [Oído cocina]

Però el tema no acaba aquí, no, avui MARCA publica un nou article, “Esperant a Vinicius”, amb nou missatge per part del club: “Vinicius espera la seva oportunitat mentre a la zona noble del Bernabéu es comença a fer llarga l’espera. Hi ha cert neguit per veure al brasiler en acció. De fet, hi ha fins i tot certa estranyesa perquè Lopetegui encara no hagi tirat de la jove perla brasilera. Es va arribar a entendre que el nou tècnic blanc no volgués exposar-lo a Tallin davant de l’Atlético amb un títol en joc, però al club ja s’ha entès menys que no li fes un forat davant del Getafe… i al Bernabéu” i afegeixen que “el Madrid va competir amb grans clubs pel jove talent del Flamengo, va pagar 45 milions d’euros i incomoda veure’l a la banqueta”.

Toca traduir: [O Vinicius juega el próximo partido de liga o ves buscando una selección de un país del tercer mundo donde seguir con tu carrera]

Sembla que ningú no recorda ara que, quan molts pensaven que el brasiler sortiria cedit el seu primer any, se’l va acabar donant d’alta com a jugador del juvenil i anunciant que jugaria a cavall del Castilla (segona divisió B) i del Reial Madrid perquè, als seus 18 anys, pogués acabar la seva formació.

A partir d’aquí, s’accepten apostes:
-Quant trigarà Lopetegui en fer jugar Vinicius?
-Quant trigarà el Madrid en trobar substitut a Lopetegui?

Sigui com sigui, sembla que el temps d’una resposta serà inversament proporcional al de l’altra.