Sant Fèlix a finals de juny

22 06 2010

Suposo que a aquestes alçades de calendari tothom dona voltes ja a la revetlla de Sant Joan, no sé per quins set sous jo estic encaparrat en Sant Fèlix. Bé, de fet la raó és molt senzilla, el meu calendari de sobretaula indica que el dia 23 de juny toca desfilar cap a la plaça de la vila de la capital del Penedès; o, dit d’una altra manera, que se celebra l’onomàstica d’aquells que s’anomenen Fèlix.

Diumenge comentàvem la temporada castellera amb el gran company Pep Ribes, tot discutint si el de Badalona havia estat el 4d9f més matiner de la història recent o no. El mestre de les estadístiques va confirmar que n’hi havia hagut un parell més avançats al 2005 i 2006.

A ningú li escapa que, després d’uns anys de resituació del mòn casteller (i de clara davallada de resultats), enguany comença la temporada amb uns resultats inusitats i energies renovades a totes bandes. La comparativa doncs ens col·locaria en xifres de cinc anys enrere i això em posa la pell de gallina.

Fem una mica més d’estadística per trobar al web del company Carles Esteve (www.moncasteller.cat) el llistat de millors actuacions de la història encapçalat pel Sant Fèlix 2005 (4d9fa, 2d9f c, 3d10fm c, P8fm c) i amb la diada del 2006 (4d9fa, 5d9f, 3d10fm c, Pd8fm) en tercera posició.

No entrare a discutir quina actuació es millor que quina, ni si cal o no que hi hagi un ranking i una classificació castellera que per a això ja hi haurà prou temps però, amb les dades a la mà, no creieu que n’hi ha per emocionar-se? I enguany què hi veurem a la plaça de la Vila?

Anuncis




Nintendo, el gran negoci

19 06 2010

No deixa de sorprendre’m la gran capacitat de renovació que tenen algunes empreses i la facilitat d’oblidar que sovint acompanya al mercat en general. Un gran exemple el trobem en la família de consoles portàtils de la omnipresent firma Nintendo. No nomes han aconseguit renovar-se, generació rere generació, des de la primera Nintendo 8 bits, ara han estat capaços de vendre’ns un mateix producte fins a quatre cops.

El sistema més habitual per renovar un producte és vendre’l de nou amb un valor afegit. Internet, webcams, botiga d’aplicacions, lector de targes SD, reproductor de música… Un altre argument és la mida (perquè després diguin que la mida no importa). El curiós es quan aquest argument el pots fer servir tant a favor com en contra!

Primer va arribar la Nintendo DS (148,7mm x 84,7mm x 28,9mm), tota una novetat al món de les consoles, amb dues pantalles (una d’elles tàctil), color i grans jocs. A partir d’aquí va aparèixer l’estilitzada DS Lite (133mm X 73,9mm x 21,5mm) per competir amb la Sony PS. El principal argument de la Lite era, com diu la mateixa expressió, la reducció de mides que disminuïen fent l’aparell molt més portable.


Després de la millora de hardware de la DSI (137mm x 74,9mm x 18,9mm), un pelet més prima i l’encarregada de conèixer internet, [to irònic ON] ara arriba la gran novetat, la Nintendo DSi XL!! [to irònic OFF]

En efecte, com suggereix el seu nom, el principal argument segueix sent la seva mida. Ja no necessitem una consola portàtil com la primera DS, ni una ultraportàtil com la Lite, no ens cal que es pugui dur a la butxaca com la DSI, ara el que ens cal és una pantalla major amb una carcassa encara més i més grossa i amb un llapis que sembla una broma. Alguna excusa haurem de trobar, no? Bé! diguem que podem compartir els jocs més fàcilment!! JA ESTÀ!! Benvinguda al mercat amb una mida espectacular de 161mm x 94,4mm x 21,2mm. Ni més ni menys que quasi 3 centímetres més per banda! I repeteixo, qui ha dit que la mida no importa?





Rosell i el suposat canvi

14 06 2010

Com no podia ser d’una altra manera, l’actualitat del dia es titularà “dia 1 després de les eleccions del Barça”. De camí a la feina (tard perquè m’he adormit) la ràdio del cotxe semblava parodiar la mítica pel•lícula “El dia de la marmota” i es que triesis l’emisora que triesis la victoria de Sandro Rosell apareixia omnipresent.

No voldria que aquest blog es convertís en un espai d’esports però tampoc escriuré un post sense sentit per a evitar aquesta imatge.

Em resulta molt curiós sentir dir a tothom que amb Sandro ha guanyat el canvi. No només ha guanyat el seu projecte sinó que a més ha servit com signe del final del Laportisme. Personalment, i desde fora, crec que aquesta lectura és pobre i carrinclona.

El Laportisme, com alguns s’obstinen a anomenar aquest període, finalitza amb Laporta per definició però el vot a Sandro significa un continuisme del Barça com l’entenem en l’actualitat.

El soci ha buscat en Sandro el que el Madrid (i disculpeu la comparació) en Mourinho. A més han trobat els mateixos signes de Laportisme: un candidat amb una gran imatge, amb molta ambdició i gran professionalitat. I la resta? Com en la política funcionarà per inercia. Un club com el Barça no té espai per a grans maniobres ni invents fora del camp esportiu i aquesta parecl•la, de moment, sembla que queda més a mans de l’entrenador que dels directius (com en els grans clubs anglesos).

El món de la política (i ser president del Barça és poc més que política), cada cop més, queda en mans d’actors, grans oradors i assessors d’imatge.





Circ electoral

11 06 2010

Ja fa uns dies que se’n parla molt de les eleccions a la presidència del Barça. Molt em sembla que els mitjans de comunicació hi han trobat l’excusa idònia per parlar de futbol tot el dia (que ja és el que s’estila a l’estiu) sense recòrrer al mundial de Sudàfrica i la sel•lecció espanyola.

Lluny del debat sobre el tracte desmesurat que estan concedint els mitjans de comunicació a l’esdeveniment, m’agradaria fer una crida al sentit comú.

El que sempre m’ha allunyat de la política és aquell immobilisme ideològic de “no acceptaràs com a bona cap idea del partit rival”. Però encara hi ha quelcom pitjor i és l’actitut de pataleta de marrec pre-escolar; o dit d’una altra manera, allò de “doncs tu més!” o de “jo la tinc més grossa”.

Quedi dit d’entrada que m’encanta tot tipus d’esport (sobretot a la tele) tot i que no sóc un boig del futbol, prefereixo els esports més espectaculars i els més minoritaris. Tampoc sóc soci ni del Barça ni de l’Espanyol, ni tant sols sóc seguidor de l’equip del meu poble o la meva colla. M’agrada el Barça bàsicament per afecció geogràfica i perquè fa un gran futbol però no perdo el cap per això.

Ahir, tornant de Barcelona em vaig trobar al parabrises del cotxe el pamflet que ilustra aquest post. Qui parla de joc brut? Qui parla de males pràctiques? Justifiquem qualsevol cosa en unes eleccions trepitjant les regles del joc i passant-nos el respecte per allà on tots sabem. M’ho sembla amb el dibuix de Rosell i m’ho semblaria amb qualsevol altre, espero que quedi clar.

I el que em sembla més trist és que, sigui qui en sigui el responsable, aconsegueix amb aquesta crítica (si més no en mi) l’efecte contrari. O potser el responsable és de fet el mateix “afectat”?





Hello world!

5 06 2010

Hello world! [Hola món]

Si no estàs habituat al món de l’informàtica i les noves tecnologies, les paraules “Hello world!” poden semblar poc més que un missatge egocèntric. En el fons, és poc més que això però (com tot) amb un significat coherent al darrere.

Aquestes paraules son les primeres que tot programador hauria d’aprendre doncs “Hello World” és el primer programa utilitzat en l’aprenentatge de qualsevol llenguatge informàtic. Es tracta de comprovar, abans de res, que ets capaç d’escriure unes paraules tant simples a la pantalla del teu ordinador o a la LCD de la teva consola portable.

En aquest blog, succeirà una mica el mateix… Després de la meva plana personal programada en HTML pur i dur i de les diferents versions del meu blog a blogger, faig el salt a wordpress després de força temps inactiu. Aparco el nom e-Goshi per passar a publicar donant la cara (tot i que realment mai m’he amagat), amb el meu nom per davant.

En la meva dinàmica, espero poder parlar una mica de tot i espero poder fer-ho, així… en calent! Com molts sabreu, el meu temps lliure és quasi inexistent i això va fer que em desconnectés una mica de la bloggesfera. Espero poder tornar-hi mitjançant l’Iphone (perquè ja no se’n diu telèfon mòbil, d’això ja en parlarem algun dia!) i d’aquí que torni amb wordpress, ja que el trobo més dinàmic, apte per Iphone i amb programes per Iphone.

Podria haver anomenat al blog, des del lavabo, escrivint al metro, a estones lliures, o qualsevol altre cosa però crec que el títol és una confessió alhora que una disculpa. M’agrada documentar bé tot allò que dic però si no tinc temps i escric una mica en calent estic convençut que m’ho perdonareu i sereu una mica comprensius. Oi?

Doncs aquí hi tornem a ser!