Ni grossa ni salut!

23 12 2010

Com cada any, el dia després del sorteig de la grossa tots recordem aquells tòpics lapidaris del tipus: “Com a mínim tenim salut”. La primera gran pregunta és: “si no m’ha tocat la loteria i a més em fa mal un peu, estic molt fotut?” Doncs jo crec que no més del que estava ahir, quan també em feia mal.

Enguany, la meva història és una mica com la d’aquell de l’acudit que demanava a l’església que li toqués la loteria i aquell de dalt va baixar per dir-li que ell l’escoltaria però que, si us plau, hi posés la seva part i fes el favor de comprar un número. Cada any, tothom creua els dits perquè els toqui la grossa, el que suposa el desig implícit que no li toqui a la resta dels números participants. Amb la crisi, aquest any vaig decidir estalviar uns 60€ no comprant loteria. Així que ahir, el meu desig segur que va ser més benèvol que el de la majoria. Enlloc d’esperar egoistament que no li toqués a ningú del total de participants per fer-me jo amb el premi, ho vaig limitar només al meu cercle d’amistats i coneixences per allò de “si li toca a ell i a mi no, em suïcido”.

Com podeu comprovar, sóc viu. Vull creure, irracionalment, que la probabilitat m’acompanyava. Si en 31 anys no ha caigut mai la grossa en una butlleta de la meva feina, de la meva colla castellera (o la del veí), ni en cap dels números que m’ha ofert sempre la família, era més complicat que ara canviés aquesta tendència coincidint amb la meva negativa a comprar loteria que seguís tot igual (algun reintegrament i gràcies).

La realitat però és molt llunyana, doncs la probabilitat que caigués el premi en alguna d’aquestes butlletes l’any passat era la mateixa que hi havia ahir, i la mateixa amb que comptaven la resta de números que es van ficar en el bombo.

Em quedo doncs amb una reflexió que ahir m’enviava un company de feina. Adam Smith, economista i filòsof escocès (s.XIIX) ja deia que “no hi ha proposició matemàtica més certa que com més números es compren, més probabilitat hi ha de perdre. Si es compren tots, llavors la pèrdua és segura; i com més se n’adquireixin, més s’aproxima hom a aquesta certesa”

Anuncis




Contra els furts, Paciència!

15 12 2010

Dimecres festiu: com molts sabeu, sóc una persona força cautelosa i prudent, sempre vaig amb una mà a la cartera (literalment) pel que pugui passar però algun dia havia de ser el primer. Entrem al metro a l’estació de Navas i sec en un seient blau, en un vagó d’aquells nous. A la següent parada, un senyor d’uns 50 anys seu al meu costat i marxa una parada després. No va ser fins unes hores després que no vaig notar que em faltava la cartera.

Vaig decidir no denunciar el furt per pur pragmatisme però, a vegades, les coses es giren de cul…

Divendres: faig el duplicat del DNI. Com que l’havia fet recentment coneixia bé el procediment. En canvi, el carnet de conduir hauria d’esperar (sense DNI no es pot tramitar el carnet de conduir).

Dilluns: torno de vacances a la feina i aviso que dimarts faltaré pels motius que ja sabeu. A la matinada miro els tràmits a seguir i m’enduc la sorpresa al veure que, a més de les fotos i el DNI cal que tramiti la denúncia! (bé al web de la Generalitat hi ha dos paràgrafs que en parlen, a un diu que sí que cal i a l’altre que no és necessari) Provo de fer-ho online però el web dels mossos falla.

Dimarts: descartada l’excursió a tramitar el duplicat del carnet, em concentro en fer la denúncia. Torno a provar online però segueix sense donar senyals de vida. Arriba la meva salvadora (Carol) i ella sí que ho aconsegueix. Al acabar el procés el web li demana que passi per una comissaria a firmar-ho però al no ser la seva cartera la fan tornar a casa amb les mans buides.

Toca tornar-hi, hi vaig al vespre que és quan quedo lliure de feina i allà (aquí) em diuen que tot i el tràmit online cal que em prenguin declaració, és a dir que no ha servit de res el fet fins ara. El noi, com a mínim es disculpa dient “sé que no està gaire explicat al web però és així”. Decideixo esperar perquè només hi ha dues persones. Una hora més tard començo a escriure aquestes línies per matar la llarga espera que encara em queda per davant.

Conclusions: després d’una experiència anterior constato que denunciar només segueix per perdre el temps en companyia dels cossos de seguretat de l’estat (jo ja hi porto més d’una hora i sé que només servirà per omplir papers). Però pitjor encara és que et facin volar la cartera, doncs els tràmits son realment angoixants.

Primer toca anular les targetes. Això és molt senzill, el que costa més és rebre les noves a casa (encara les espero). Després duplicar els documents perduts. Per tots ells et toca pagar; fins i tot 2€ per la Cinesacard! Però, a més, cal seguir un ordre… Sense DNI no pots fer el carnet de conduir, sense denúncia tampoc i sense carnets ni targes no pots ni treure diners ni cobrar el xec nominal que fa dos dies que t’ha arribat.

Així doncs, no esperis arribar a la fi del camí en menys d’una setmana! El proper cop oferiré els trists 15€ al carterista si em deixa els documents en pau… Fins i tot n’hauria tret 20€ més perquè l’home marxés content!

P.D. (01:14) Els dos únics mossos de la comissaria han desaparegut després de prestar declaració a una de les noies que s’esperaven. Només queda el noi de l’oficina i l’altra noia que s’esperava ja quan jo he arribat. I demà el despertador sonarà com si res…





Dia de la música en català

9 12 2010

Després de deixar al tinter un post sobre el Barça i el nou sistema per triar socis i un sobre la classe política catalana, torno al meu blog per afegir-me al “dia de la música en català”.

M’ha costat decidir-me per una sola cançó doncs n’hauria triat moltíssimes (de fet, ho he anat fent fins a arribar a…), però finalment us convido a escoltar una de les més conegudes cançons dels Sopa de Cabra. Per què? Doncs perquè fugint de l’Empordà, crec que és una de les peces d’aquest grup que més m’han captivat. Perquè si tiro enrere en la meva memòria, potser aquest seria el primer grup de rock en català que vaig escoltar un dia a la ràdio.

Així doncs, deixaré els Sangtraït de la meva adolescència a una banda i els més recents Antonia Font o Amics de les arts per dedicar-vos una estona de bogeria.