Un Da Vinci de capa i tricorni

24 04 2015

Veient aquests dies algun programa dels habituals de Discovery Max (tots tenim la nostra cara fosca), vaig descobrir que en breu aquest canal emetrà una d’aquelles sèries que per venir de la BBC sembla que ens hauria de cridar l’atenció. Da Vinci’s Demons arriba a la pantalla petita espanyola i en obert però no us deixeu enganyar, no tot allò que ve de terres britàniques ha de ser bo perquè sí.

Ara fa uns mesos, vaig tenir la sort d’apuntar-me a un curs de ràdio impartit per Jordi Basté i un dels primers exercicis que ens va encarregar va ser una crítica positiva i una de negativa a dues sèries de televisió. De la primera ja us n’he parlat i la segueixo recomanant fervorosament, a l’espera de trobar temps per veure la segona temporada. Per a mi, una de les millors sèries que he vist fins al moment és Utopia. Té una gran història, un ritme intens, una imatge impecable i trenca de manera sincera amb els tabús de la violència en pantalla.

Res a veure amb Da Vinci’s Demons de la que en aquell moment vaig dir, de manera abreujada:

“DA VINCI’s DEMONS

En general, si ajuntéssim la figura de  Leonardo Da Vinci, amb un ambient steam punk i una història de lluites, venjances, sectes i traïció, segur que aconseguiríem un bon producte televisiu però Da Vinci’s Demons ha buscat tant els extrems que ha caigut en la indiferència, o el que és pitjor, en el ridícul.

David S.Goyer, el seu creador, és l’autor de pel·lícules de gran qualitat com l’última trilogia de Batman però també de cintes de sèrie B com Ghost Rider. Aquest poti poti es fa present en tota la sèrie. L’acció succeeix en una Florència de croma i cartró pedra. Da Vinci’s Demons, respecta l’època i alguns dels fets històrics però tot just començar t’assalten els pitjors temors en trobar-te la ciutat dominada per una policia amb capa i tricorni. Si això us ha fet posar els pels de punta, no aneu més enllà doncs la sèrie vaga a la deriva trobant el nord només en moments puntuals.”


El cas és que la idea és bona i alguns dels seus passatges et fan entrar en joc. Però tot plegat és només una façana. Un Leonardo Da Vinci guaperas (i no només guapo), una espectacular Lucrezia Donati, la lluita inconformista en contra dels poders fàctics, un important toc steam punk i tots els conflictes que vulguis entre “polítics”, “religiosos”, “rics” i “pobres”. Tot ben posadet i arrenglerat intenta tapar uns escenaris que a vegades fan que pensis que estàs al teatre, una història inconsistent i un ritme i llenguatge excessivament americanitzat. I és que, sí, la sèrie arriba via BBC però realment es tracta d’una co-producció amb l’americana Starz, i això explica moltes coses.

Si voleu descobrir que, segons els creatius de la sèrie, la policia de la Florencia dels Medici portava capa i tricorni, aquesta és la vostra sèrie. Si voleu un passatemps de crispetes i coca cola, i de superherois antisistema, aquesta és la vostra sèrie. Per a tots els altres, millor que seguiu buscant.

Anuncis




Informàtic inspirat aconsegueix que llegeixis la lletra petita

14 04 2015

Us creieu frikies perquè us va l’humor àcid de Twitter? Penseu que és frikie llegir-se cada actualització del programari del teu mòbil per saber què s’implementa de nou i què no? Doncs no! Friki a nivell avançat és l’informàtic de Wallapop que, sabent que ningú no es llegeix les actualitzacions de les aplicacions per a smartphones, es dedica a explicar-nos les interioritats més secretes de l’empresa.

Mirant avui què hi havia de nou al meu iPhone, he trobat això:

“Por último, estamos buscando a uno de nuestros ingenieros, Pepe. Dijo que iba a por sangre de unicornio Hacendado y no sabemos más :preocupación_nivel_tener_un_amigo_que_pide_tortilla_de_patata_sin_cebolla:

Apuntad este código por si lo veis: 5555-5555-5555. No tenemos ni idea de qué tenéis que hacer con él, es lo único que nos dejó Pepe.

Text d'actualització de Wallapop

Text d’actualització de Wallapop

Aunque ahora que lo pienso, nunca hemos visto a Pepe tomando café, ni comiendo, ni tomando té, ni hablando con Jefferson, ni conduciendo ninguno de los 53 Lamborghinis de empresa. Es más, puede que Pepe ni siquiera sea una persona, puede… que seas tú y que en realidad lo que está pasando es que estas teniendo un sueño en una realidad paralela en la que los caballos son seres mitológicos y los unicornios son animales cotidianos.

Y ahora diréis, ¿quién es Jefferson? No lo sabemos, puede que sea el gato, uno de los ingenieros que creó nuestra nueva y flamante web, el mayordomo, o el quid de la cuestión de Pepe, nunca lo sabremos.

Si disfrutas usando Wallapop, tómate un minuto para dejarnos tus 5 estrellas y valorarnos, ¿de verdad que nos ayuda!”

Jo no en tinc cap dubte, les meves 5 estrelles van per vosaltres!! Ara no dormo esperant una nova actualització.





Candy Crush en campanya

9 04 2015

M’he de confessar fan dels jocs d’intel·ligència i, d’entre ells, no puc pas evitar el Candy Crush. Lluny (o no!) de discutir sobre l’habitual polèmica dels usuaris de Facebook que reneguen cada cop que els arriba una nova allau de peticions de vides, voldria plantejar una inquietud que m’assalta a les portes de les campanyes electorals que ens tindran ben entretinguts durant gran part de l’any 2015: Pot ser el Candy Crush una nova eina electoral?

Nivell 875 del joc Candy Crush

Nivell 875 del joc Candy Crush

Quan faig aquest plantejament tothom esclata a riure però la seva base no pot ser més propera al comportament polític de certs moviments actuals. Els partits convencionals intenten apropar-se a la ciutadania per mitjà d’eines de convivència com poden ser les associacions de veïns o les plataformes de participació. Alguns han anat més enllà incorporant membres en associacions de cultura popular o plataformes com la PAH, alguns d’ells fins i tot molt a prop del seu nucli. L’últim gran canvi que ha viscut la política espanyola ha estat l’intent de Pedro Sánchez (PSOE) d’acostar-se al poble per mitjà de la televisió; ja sigui entrant telefònicament a Sálvame o participant al Hormiguero. Un terreny que costa més d’explotar, suposo que per la volatilitat de l’entorn, són les xarxes socials. Si bé altres accions radicals hi han trobat un bon refugi, la política encara hi juga tímidament. Així doncs, si no pots atacar-les de front, per què no entrar-hi per la porta de darrere?

Candy Crush per sí sol, o en convivència amb Facebook, ha generat la seva pròpia xarxa social, un espai de microparticipació ciutadana proper i distès. Els usuaris comparteixen amb els seus contactes els èxits més dolços però també col·laboren donant i demanant ajuts. Entre els contactes del meu Candy Crush particular hi ha, com a cada casa, una mica de tot. Hi ha qui juga de manera puntual i no cal que li demanis una vida si et corre pressa. Hi ha qui en fa un ús habitual i, tot i que mai dona vides per iniciativa pròpia sempre que li demanes te’n envia una amb certa agilitat. Hi ha qui de tant en tant envia vides als contactes més propers en el rànquing de cada nivell que passa. Però entre els meus contactes, un en concret en destaca un pel seu comportament pròdig. Curiosament es tracta d’un polític molt actiu i, dia sí dia també, t’envia vides sense que les hagis de demanar. No vull dir que no ho faci per convicció però això em va fer pensar com de fàcil és canviar la percepció de la gent cap a algú que, tot i que el coneguis poc, sempre és generós en les seves accions.

Qui parla de les vides del Candy Crush parla dels regals de Farmville o Megapolis. Molt sovint els polítics es preocupen molt dels seus perfils a les xarxes socials, tant que acaben esdevenint pancartes buides amb un comunnity manager com a intermediari. Però, per què no endinsar-s’hi del tot? Per què no treure’n profit d’una manera indirecta? Dóna’m una vida i em cauràs una mica més simpàtic, dóna-me’n 10 i començaré a pensar que ets una persona real i generosa. Sigues amic meu i m’esforçaré a entendre el teu discurs.