Candy Crush en campanya

9 04 2015

M’he de confessar fan dels jocs d’intel·ligència i, d’entre ells, no puc pas evitar el Candy Crush. Lluny (o no!) de discutir sobre l’habitual polèmica dels usuaris de Facebook que reneguen cada cop que els arriba una nova allau de peticions de vides, voldria plantejar una inquietud que m’assalta a les portes de les campanyes electorals que ens tindran ben entretinguts durant gran part de l’any 2015: Pot ser el Candy Crush una nova eina electoral?

Nivell 875 del joc Candy Crush

Nivell 875 del joc Candy Crush

Quan faig aquest plantejament tothom esclata a riure però la seva base no pot ser més propera al comportament polític de certs moviments actuals. Els partits convencionals intenten apropar-se a la ciutadania per mitjà d’eines de convivència com poden ser les associacions de veïns o les plataformes de participació. Alguns han anat més enllà incorporant membres en associacions de cultura popular o plataformes com la PAH, alguns d’ells fins i tot molt a prop del seu nucli. L’últim gran canvi que ha viscut la política espanyola ha estat l’intent de Pedro Sánchez (PSOE) d’acostar-se al poble per mitjà de la televisió; ja sigui entrant telefònicament a Sálvame o participant al Hormiguero. Un terreny que costa més d’explotar, suposo que per la volatilitat de l’entorn, són les xarxes socials. Si bé altres accions radicals hi han trobat un bon refugi, la política encara hi juga tímidament. Així doncs, si no pots atacar-les de front, per què no entrar-hi per la porta de darrere?

Candy Crush per sí sol, o en convivència amb Facebook, ha generat la seva pròpia xarxa social, un espai de microparticipació ciutadana proper i distès. Els usuaris comparteixen amb els seus contactes els èxits més dolços però també col·laboren donant i demanant ajuts. Entre els contactes del meu Candy Crush particular hi ha, com a cada casa, una mica de tot. Hi ha qui juga de manera puntual i no cal que li demanis una vida si et corre pressa. Hi ha qui en fa un ús habitual i, tot i que mai dona vides per iniciativa pròpia sempre que li demanes te’n envia una amb certa agilitat. Hi ha qui de tant en tant envia vides als contactes més propers en el rànquing de cada nivell que passa. Però entre els meus contactes, un en concret en destaca un pel seu comportament pròdig. Curiosament es tracta d’un polític molt actiu i, dia sí dia també, t’envia vides sense que les hagis de demanar. No vull dir que no ho faci per convicció però això em va fer pensar com de fàcil és canviar la percepció de la gent cap a algú que, tot i que el coneguis poc, sempre és generós en les seves accions.

Qui parla de les vides del Candy Crush parla dels regals de Farmville o Megapolis. Molt sovint els polítics es preocupen molt dels seus perfils a les xarxes socials, tant que acaben esdevenint pancartes buides amb un comunnity manager com a intermediari. Però, per què no endinsar-s’hi del tot? Per què no treure’n profit d’una manera indirecta? Dóna’m una vida i em cauràs una mica més simpàtic, dóna-me’n 10 i començaré a pensar que ets una persona real i generosa. Sigues amic meu i m’esforçaré a entendre el teu discurs.

Anuncis




Tornem a la pela?

23 06 2012

Ja feia temps que no us donava la tabarra, oi? I no serà perquè no han passat coses de què parlar… Però ara, en aquesta època en que tothom és expert economista, jo no volia ser menys!

Desde la més humil i ingènua desconeixença, crec sincerament que o a mi se m’està escapant alguna cosa o estem fent les coses molt mal fetes.

La posada en marxa de l’Euro va servir per igualar, d’una manera falsa, l’economia dels diferents països. De cop i volta els catalans vam situar-nos a l’alçada dels alemanys. Vam accedir amb facilitat als seus productes. Per què comprar a Espanya, a Portugal o a Itàlia quan ens podíem permetre tenir tot allò amb el que tant havíem somniat?

Vam beure, vam menjar, vam conduir els millors cotxes i vam alçar les millors cases amb el material més car del mercat. Fins i tot vam enganyar als bancs, que van creure que això era només la punta del iceberg!

Ara, amb una ressaca d’aquelles que fan història i l’aigua al coll, i pujant, la jungla d’edificis que vam crear no ens deixa veure l’horitzò. Cap a on caminem? Encara no ens hem adonat que no som rics? Encara no hem aprés la lliçò?

Com tot, a la vida cal conèixer les nostres mancances, acceptar-les i saber-les explotar.

20120623-185012.jpg

Tornem a la pesseta? Si saltem del carro de l’Euro passarem a ser pobres de la nit al dia però… No podrem comprar productes que no estan al nostre abast. Importar serà un luxe i haurem de consumir els nostres productes. A més, al comptar amb una moneda devaluada, els països més rics portaran les seves fàbriques buscant “ma d’obra barata”. Remuntarem la xifra d’aturats i les nostres empreses seran més atractives a l’hora d’exportar ja que tornarem a comptar amb productes més econòmics i competitius que la resta d’Europa.

Passarem del Mercedes al Seat? Potser. Passarem de les vacances a Mónaco a omplir les segones residències? Qui sap? Però arribarem a final de mes sense ofegar-nos a la primera de canvi. Els nostres familiars, amics i companys recuperaran les seves feines. I el més important, recuperarem el nostre lloc a canvi d’una gran lliçó d’humilitat totalment merescuda.

Posem-nos a treballar i recuperem les nostres vides. Diguem no a les retallades que ens permetin seguir el carro dels països rics malvivint com els pobres que som. Demanem que ens deixin recuperar el nostre nivell de vida, humilment, treballant en un país pobre per guanyar-nos la vida i poder arribar a ser rics si és que algun dia ens ho mereixem.





El furt de la cartera (part pràctica)

4 01 2011

Com us vaig prometre, cal fer un repàs pràctic de què s’ha de fer i en quin ordre si t’han robat la cartera. Aquesta no pretén ser una guia oficial i potser la meva opció no és la millor, simplement es tracta d’allò que hom ha aprés amb la recent experiència.

Denunciem o no?

Aquesta tria és molt personal i aquí només us podré donar la meva humil opinió, NO! A no ser que allò que duguessis estigui assegurat o sigui realment valuós, personalment, crec que denunciar és una pèrdua de temps. En tot cas, si tens una mínima esperança de recuperar l’objecte robat, hauràs d’esperar a que es realitzi una exposició d’objectes robats, personar-t’hi i presentar la denúncia i proves (factura i/o fotografies) de que allò és teu. Si el teu objecte no hi és a l’exposició o no es pot determinar que és el que a tu et van robar, hauràs perdut l’estona. En el cas d’una cartera, que és el que tractem aquí, prefereixo donar per perdut tot el que hi havia dins (fotografies, targes de visita, targetes de crèdit i diners en efectiu) que perdre el temps d’aquesta manera ja que, si aparegués, sempre seria molt després de fer totes les passes per recuperar la teva documentació.

No passa res, denunciaré per internet i així m’estalvio temps

Ok! Error garrafal! Tot i que al web dels mossos diu que la denúncia es pot fer online i després simplement signar-la a comissaria, sense ni tant sols haver de fer cua, a la pràctica això no és així. Aquest desembre, la meva parella (la Carol) va fer les gestions i va apropar-se a una comissaria on li van indicar que no podia recollir-la ella sinó que havia d’anar-hi el propietari de la cartera (jo). Al personar-m’hi, el primer que em van dir és que, tot i que al web hi digués allò, calia fer la denúncia de la manera habitual (és a dir, esperant més d’una hora al teu torn i una hora més explicant el que ha passat a un mosso que pica lletra a lletra la denúncia com si fos el primer cop que fa servir aquell programa informàtic).

Però per fer el permís de conduir em cal la denúncia, no?

No! Si mires al web de la Generalitat sobre quina documentació cal per l’expedició d’un duplicat del permís de conduir trobaràs que, tant en el cas de robatori com en el cas de pèrdua, cal presentar una fotocòpia de la denúncia. En canvi, unes línies més amunt (a la mateixa pàgina) diu que només és necessari en cas de robatori. Ara, segons la generalitat si presentem la denúncia no haurem de pagar la taxa establerta (uns 20€) i per això ja valdria la pena. Doncs un altre error ja que quan et presentes a la “prefactura provincial de trànsit” amb la denúncia que t’ha costat una mica més de dues horetes de paciència et diuen que ara, tothom paga la taxa.

El que sí que cal és el DNI!!

Correcte. Com que això ho tenia més per la mà (doncs l’havia renovat recentment), ja sabia de bona fe que les taxes pel duplicat d’un DNI es paguen sigui per pèrdua o per denúncia. Així doncs, només cal tenir temps i esma; o bé, pots demanar cita prèvia. Aquest pas no l’he fet mai encara però el que sí que he fet ha estat patir-lo a les meves carns doncs després del robatori vaig passar un pel més de tres hores esperant el meu torn i veient com m’avançaven centenars de persones que havien demanat la cita prèviament.

Ok, m’hauré de posar guapo per les fotos!

Això pensava jo… Però si tens el nou DNI (el del xip) no et demanen la foto (si més no, a mi no me la van demanar). El mateix succeeix amb el permís de conduir. Suposo que les fotos caldran quan l’expedició no sigui gaire recent o quan el permís sigui encara el de cartró rosa. Si el que tens és el nou permís, el que té la mida d’una targeta de crèdit, és molt provable que no et demanin fotos.

En resum…

Així doncs, i en resum, l’ordre a seguir hauria de el següent.

1- Primer de tot hem d’anul·lar les targetes de crèdit (això es fa molt fàcil i ràpidament) i et faran la còpia de manera automàtica. Com a mínim a La Caixa, et demanen si vols recollir-les de nou a la teva entitat o que te les enviïn a casa. La segona opció és més còmode però pot ser que triguis prop de dues setmanes a rebre totes les targes. Per la meva experiència, la targeta de dèbit (VISA electron) em va trigar 3 o 4 dies; la targeta de crèdit (VISA) una mica més d’una setmana i la de crèdit associada a la teva entitat (Master Card), la típica del RACC, va trigar dues setmanes justes.
2- Fer la denúncia per internet o personalment a la comissaria dels Mossos.
3- Fer-te unes quantes fotos per la còpia dels carnets.
(opcional)
4- Demanar cita prèvia o personar-te a demanar un duplicat del DNI (opció a triar depenent de la urgència i el temps lliure). Dient que es per pèrdua no et posaran cap trava (pagant Sant Pere canta)
5- Amb el DNI (que te’l donen al moment) i pagant sempre les taxes, has de demanar un duplicat del permís de conduir a la “prefactura de trànsit” per pèrdua. Et donaran un provisional (cartronet amb lletres verdes) i t’enviaran la còpia prop de dues setmanes després.
6- Compra una cartera nova





Contra els furts, Paciència!

15 12 2010

Dimecres festiu: com molts sabeu, sóc una persona força cautelosa i prudent, sempre vaig amb una mà a la cartera (literalment) pel que pugui passar però algun dia havia de ser el primer. Entrem al metro a l’estació de Navas i sec en un seient blau, en un vagó d’aquells nous. A la següent parada, un senyor d’uns 50 anys seu al meu costat i marxa una parada després. No va ser fins unes hores després que no vaig notar que em faltava la cartera.

Vaig decidir no denunciar el furt per pur pragmatisme però, a vegades, les coses es giren de cul…

Divendres: faig el duplicat del DNI. Com que l’havia fet recentment coneixia bé el procediment. En canvi, el carnet de conduir hauria d’esperar (sense DNI no es pot tramitar el carnet de conduir).

Dilluns: torno de vacances a la feina i aviso que dimarts faltaré pels motius que ja sabeu. A la matinada miro els tràmits a seguir i m’enduc la sorpresa al veure que, a més de les fotos i el DNI cal que tramiti la denúncia! (bé al web de la Generalitat hi ha dos paràgrafs que en parlen, a un diu que sí que cal i a l’altre que no és necessari) Provo de fer-ho online però el web dels mossos falla.

Dimarts: descartada l’excursió a tramitar el duplicat del carnet, em concentro en fer la denúncia. Torno a provar online però segueix sense donar senyals de vida. Arriba la meva salvadora (Carol) i ella sí que ho aconsegueix. Al acabar el procés el web li demana que passi per una comissaria a firmar-ho però al no ser la seva cartera la fan tornar a casa amb les mans buides.

Toca tornar-hi, hi vaig al vespre que és quan quedo lliure de feina i allà (aquí) em diuen que tot i el tràmit online cal que em prenguin declaració, és a dir que no ha servit de res el fet fins ara. El noi, com a mínim es disculpa dient “sé que no està gaire explicat al web però és així”. Decideixo esperar perquè només hi ha dues persones. Una hora més tard començo a escriure aquestes línies per matar la llarga espera que encara em queda per davant.

Conclusions: després d’una experiència anterior constato que denunciar només segueix per perdre el temps en companyia dels cossos de seguretat de l’estat (jo ja hi porto més d’una hora i sé que només servirà per omplir papers). Però pitjor encara és que et facin volar la cartera, doncs els tràmits son realment angoixants.

Primer toca anular les targetes. Això és molt senzill, el que costa més és rebre les noves a casa (encara les espero). Després duplicar els documents perduts. Per tots ells et toca pagar; fins i tot 2€ per la Cinesacard! Però, a més, cal seguir un ordre… Sense DNI no pots fer el carnet de conduir, sense denúncia tampoc i sense carnets ni targes no pots ni treure diners ni cobrar el xec nominal que fa dos dies que t’ha arribat.

Així doncs, no esperis arribar a la fi del camí en menys d’una setmana! El proper cop oferiré els trists 15€ al carterista si em deixa els documents en pau… Fins i tot n’hauria tret 20€ més perquè l’home marxés content!

P.D. (01:14) Els dos únics mossos de la comissaria han desaparegut després de prestar declaració a una de les noies que s’esperaven. Només queda el noi de l’oficina i l’altra noia que s’esperava ja quan jo he arribat. I demà el despertador sonarà com si res…





Dia de la música en català

9 12 2010

Després de deixar al tinter un post sobre el Barça i el nou sistema per triar socis i un sobre la classe política catalana, torno al meu blog per afegir-me al “dia de la música en català”.

M’ha costat decidir-me per una sola cançó doncs n’hauria triat moltíssimes (de fet, ho he anat fent fins a arribar a…), però finalment us convido a escoltar una de les més conegudes cançons dels Sopa de Cabra. Per què? Doncs perquè fugint de l’Empordà, crec que és una de les peces d’aquest grup que més m’han captivat. Perquè si tiro enrere en la meva memòria, potser aquest seria el primer grup de rock en català que vaig escoltar un dia a la ràdio.

Així doncs, deixaré els Sangtraït de la meva adolescència a una banda i els més recents Antonia Font o Amics de les arts per dedicar-vos una estona de bogeria.





El soccer dels americans es diu football

13 09 2010

Us parlaria dels tres punts del Barça (o dels sis de Piqué), analitzaria la importància de la victòria d’Alonso al mundial de fórmula 1 o desitjaria la millor sort a Rafa Nadal a pocs minuts abans d’una nova gesta, però avui tinc ganes d’explicar-vos algunes peculiaritats d’un d’aquells esports poc coneguts a casa nostra, el futbol americà.

línia ofensiva

D’un temps cap aquí el meu vincle amb aquest esport torna a apropar-se i amb ell una gran col·lecció de records i sentiments. Com en el cas dels mítics sopars d’ex-alumnes, retrobar-se amb antics companys sempre t’aporta sorpreses; les xerrades post-entrenament, a més, refresquen ràpidament tot allò que avui us intentaré explicar.

Per molt que us sembli, el futbol americà no és un esport tant llunyà al soccer de l’antic continent. Tant un com l’altre es practica amb 11 jugadors a cada camp, i un i altre compten amb una modalitat alleugerida amb 7 contrincants per banda. Tots dos esports es practiquen en un camp rectangular de gespa (els Barcelona Dragons i l’Espanyol van compartir l’estadi olímpic, per exemple), mitjançant una pilota i jutjats per varis àrbitres. Evidentment, el guanyador és qui més punts aconsegueix al final del partit i es reserva la possibilitat d’exercir una pròrroga en cas d’empat. A més, comparteixen el nom i no és pas per casualitat ja que els nostres companys de l’altra banda del Pacífic van heretar l’esport del rugby, que ja venia del futbol, per convertir-lo en l’actual futbol americà.

En les diferències, però, s’hi troben les peculiaritats. Al futbol americà, l’especialització va més enllà de la posició que un jugador ocupa al camp ja que els equips d’atac i defensa, habitualment, son independents i diferenciats. Així doncs, els equips professionals compten amb 11 jugadors titulars en atac, 11 jugadors titulars en defensa, alguns jugadors dels equips especials (tot i que en general estan composats per jugadors de ambdues files) i un bon reguitzell de reserves per a cada posició. Sí, podeu fer números!

Els equips poden puntuar de dues maneres, mitjançant un gol entre pals (3 punts) o bé entrant a la zona de puntuació amb la pilota en possessió (6 punts). Les jugades s’aturen cada cop que un jugador és placat amb la pilota (o quan perd la pilota) i això fa que es determini un nombre d’intents per a avançar un espai concret, en aquest cas 10 iardes. Si un equip no avança suficient en quatre jugades, la possessió passa a l’equip que defensava que serà qui tindrà l’oportunitat d’arribar a la zona rival. El joc s’atura al final de cada jugada per triar l’estratègia de la següent però la limitació dels temps facilita que el joc sigui dinàmic i trepidant.

Fins aquí les primeres nocions bàsiques. El proper cop ens endinsarem en la nomenclatura del futbol americà!





56.000 ó 1.500.000??

11 07 2010

Ahir més d’un milió de veus van unir-se per demanar la independència, per reivindicar el dret a decidir i per manifestar el seu desacord més absolut a un Tribunal Constitucional obsolet. Avui ens despertem amb la darrera barrabassada de l’agència EFE que, en un acte de capciós i malintencionat, ha servit als seus “clients” una xifra que donarà molt a parlar: 56.000!

Segons dades de la guàrdia urbana, ahir érem 1.100.000 catalans als carrers de Barcelona. Segons Omnium Cultural, els organitzadors de l’acte, érem 1.500.000. Ja sabem que sempre uns tiren amunt i altres avall… Ho deixem en 1,25 milions??

La EFE, ahir només va tenir temps de comptar fins a 56.000… Potser perquè els van comptar a mà. Potser perquè es van descomptar a mitja manifestació… I al començament… I al final… Sigui per la raó que sigui, la EFE ha fet us de la seva posició com a servidor de notícies per manipular uns fets que semblen més que indiscutibles: ahir gairebé un quart de la nació es va reunir en poc més que dos carrers per manifestar-se en contra de la retallada de l’estatut i reclamant el dret d’autodeterminació.

Crec que sóm molts els que esperem una rectificació, una excusa i una disculpa; però som més els que ahir ens preguntàvem “i demà què?”.

Avui és el torn dels polítics i tots esperem que estiguin, com a mínim, a l’alçada del poble qui els ha triat!