On és el “trio de las Azores”?

azores2Ja se sap que això del cinema va a èpoques i que quan s’acosten els Oscar s’ha d’aprofitar per reservar entrades i comprar crispetes. Enverinat pels plaers de les pel·lícules en versió original subtitulada, fa uns dies em vaig decantar per un film biogràfic, però no pel típic biopic ensucrat destinat a tots els públics -famílies i menors de 12 anys inclosos- en el qual, que et diré jo? es presenta, per exemple, el cantant de rock més trencador i incomprès d’una època com una estrella del pop anodina i insubstancial, no, vaig optar per Vice.

D’entrada això de traduir títols ha quedat demostrat que no ens porta enlloc més que a confondre el “so de la música” amb “somriures” o amb “llàgrimes”. Vice, que en anglès pot ser interpretat com a diminutiu de vicepresident o com a vici segons el context, ha hagut de ser traslladat a “El vici del poder” matant la força del joc de paraules.

L’èxit de “La gran aposta” ha portat a Adam McKay a intentar repetir la jugada. Ha tornat a triar un elenc imponent encapçalat pel camaleònic Christian Bale -que ja va funcionar a la perfecció al costat de Steve Carrell a la recreació de la crisi de Lehman Brothers-. Ha apostat per una gran Amy Adams (darrere de tot gran home hi ha d’haver una gran dona) i ha triat una història real, la vida de Dick Cheney, per intentar escandalitzar un públic que per més que l’apropes a tocar la nafra es nega a obrir els ulls quan poses en dubte les bases de la gran pàtria americana.

El gènere de fals documental, narrat en primera persona per un personatge insospitat -punt extra, magistral, per McKay-, amb un punt d’humor àcid i irònic, treu ferro a una de les èpoques fosques de la política als Estats Units. La presidència de Bush Jr, la invenció de l’amenaça d’Irak o la violació dels drets humans a Guantànamo no haurien de sorprendre al públic europeu.

Pel que fa a la història, la pel·lícula no aporta cap gran exclusiva més enllà de la percepció americana de la que bé es podria haver anomenat tercera guerra mundial. A la recerca de suports polítics, Bush troba un aliat en Tony Blair. El primer ministre anglès roba uns dos segons de metratge a l’egocentrisme de les barres i les estrelles. I punt. Sí, sí, per a “Vice”, com segurament per la gran majoria dels americans, la fotografia de l’anomenat “trio de las Azores” no va existir i en el millor dels casos aquell simpàtic senyor Ansar és només un expresident -d’una país sudamericà???- a qui alguna universitat li va permetre penjar-se un parell de medalles per fer la gracieta de veure’l parlar en anglès.

Si bé és molt probable que Vice no passi a la història dels grans documentals, ni a la del cinema d’humor, segur que ho farà com l’enèsim “Naufrago” (de Tom Hanks) o “Renacido” (de DiCaprio) d’un esplèndid Christian Bale que reclama a crits l’Oscar al millor actor principal, el secundari ja el va aconseguir gràcies a “The Fighter”. Bale torna a demostrar que a la seva professió el repte ha de ser fer tant creïble el millor Batman de Nolan com l’esquelètic Maquinista de Brad Anderson i no pas reinterpretar el magistral Jack Sparrow un cop i un altre fins caure extasiat -o col·locat-.

Vice us entretindrà i us farà recordar el poder del petroli. Potser a Maduro no li farà tanta gràcia per motius evidents però son aquelles coses dels Oscar, que mai satisfan tothom.

Anuncis

Un Da Vinci de capa i tricorni

Veient aquests dies algun programa dels habituals de Discovery Max (tots tenim la nostra cara fosca), vaig descobrir que en breu aquest canal emetrà una d’aquelles sèries que per venir de la BBC sembla que ens hauria de cridar l’atenció. Da Vinci’s Demons arriba a la pantalla petita espanyola i en obert però no us deixeu enganyar, no tot allò que ve de terres britàniques ha de ser bo perquè sí.

Ara fa uns mesos, vaig tenir la sort d’apuntar-me a un curs de ràdio impartit per Jordi Basté i un dels primers exercicis que ens va encarregar va ser una crítica positiva i una de negativa a dues sèries de televisió. De la primera ja us n’he parlat i la segueixo recomanant fervorosament, a l’espera de trobar temps per veure la segona temporada. Per a mi, una de les millors sèries que he vist fins al moment és Utopia. Té una gran història, un ritme intens, una imatge impecable i trenca de manera sincera amb els tabús de la violència en pantalla.

Res a veure amb Da Vinci’s Demons de la que en aquell moment vaig dir, de manera abreujada:

“DA VINCI’s DEMONS

En general, si ajuntéssim la figura de  Leonardo Da Vinci, amb un ambient steam punk i una història de lluites, venjances, sectes i traïció, segur que aconseguiríem un bon producte televisiu però Da Vinci’s Demons ha buscat tant els extrems que ha caigut en la indiferència, o el que és pitjor, en el ridícul.

David S.Goyer, el seu creador, és l’autor de pel·lícules de gran qualitat com l’última trilogia de Batman però també de cintes de sèrie B com Ghost Rider. Aquest poti poti es fa present en tota la sèrie. L’acció succeeix en una Florència de croma i cartró pedra. Da Vinci’s Demons, respecta l’època i alguns dels fets històrics però tot just començar t’assalten els pitjors temors en trobar-te la ciutat dominada per una policia amb capa i tricorni. Si això us ha fet posar els pels de punta, no aneu més enllà doncs la sèrie vaga a la deriva trobant el nord només en moments puntuals.”


El cas és que la idea és bona i alguns dels seus passatges et fan entrar en joc. Però tot plegat és només una façana. Un Leonardo Da Vinci guaperas (i no només guapo), una espectacular Lucrezia Donati, la lluita inconformista en contra dels poders fàctics, un important toc steam punk i tots els conflictes que vulguis entre “polítics”, “religiosos”, “rics” i “pobres”. Tot ben posadet i arrenglerat intenta tapar uns escenaris que a vegades fan que pensis que estàs al teatre, una història inconsistent i un ritme i llenguatge excessivament americanitzat. I és que, sí, la sèrie arriba via BBC però realment es tracta d’una co-producció amb l’americana Starz, i això explica moltes coses.

Si voleu descobrir que, segons els creatius de la sèrie, la policia de la Florencia dels Medici portava capa i tricorni, aquesta és la vostra sèrie. Si voleu un passatemps de crispetes i coca cola, i de superherois antisistema, aquesta és la vostra sèrie. Per a tots els altres, millor que seguiu buscant.

Utopia – Chilli, sand, bleach and spoon

El món gira i allà on triomfaven les grans produccions cinematogràfiques ara s’imposen les sèries de televisió. És difícil acabar un sopar amb amics sense fer cap referència a The Big Bang Theory, How I meet your mother, Castle o, en els casos més frikies, Fringe o Firefly. De fet, una pregunta molt habitual és “I tu quines sèries veus?”.

És aquí on els amics, fòrums i xarxes socials fan les seves funcions. “Què puc veure?” Si em feu proposar-vos una sèrie diferent i molt especial, us diré: “Utopia!”

Image

UTOPIA és una minisèrie anglesa, produïda per Chanel 4, que compta amb tots els elements necessaris per esdevenir una de les grans sèries de culte del segle XXI. Dennis Kelly ha creat una genial trama paranoico-conspirativa, amb un ambient indie que a part de respirar-se es pot palpar en tot moment. La sèrie compta amb una imatge acuradíssima, tractada amb passió com aquell escultor que és conscient que està esculpint una petita obra d’art. La banda sonora de Cristóbal Tapia pot submergir-te en la bogeria més trepidant.

Violenta però no gratuïta – Where is Jessica Hyde?
És una sèrie violenta però no gore. El primer episodi comença amb l’assalt violent “però calmat” a una botiga de còmics. Abans que soni la melodia de l’opening ja han mort tres persones. Sí, Utopia no pot explicar-se sense violència però la sèrie fuig dels detalls gore o els primers plànols sangonosos i intenta justificar cada mort per mitjà d’una història delirant.

A cavall del thriller i l’humor negre – It is real?
Quatre joves es troben atrapats en un món de conspiracions, agents secrets, guerra bruta i paranoia. Quatre herois per accident que no podran fer marxa enrere a risc de perdre molt més que les seves pròpies vides. La sèrie es mou amb molta comoditat entre el thriller i l’humor negre sense deixar-te escapar ni un instant de l’atmosfera Utopia.

Origen

Inception
El Origen (Inception)

2:42am Sobre la moto, el vent, monòton, acompanya un pensament que m’envaeix sense remei: què hi ha de real en cada un dels instants que vivim? Els llums groguencs del túnel bombardegen les meves pupil·les mig endormiscades. Els murs de formigó de l’entramat de carreteres suburbanes m’envolta i m’arropa de la fredor del moment. És estiu, agost, però plou insistentment sobre la visera del meu casc. Sento pujar la temperatura en passar pels túnels i el fred de les zones obertes però els meus braços no perceben cap senyal de les gotes de pluja, el meu cervell no sabria reconèixer el tacte de la samarreta amb la pell i els texans fan que les meves cames romanguin absents de tot el que succeeix al seu voltant.

Avancem a marxa controlada per no fer saltar els radars. “Què és real?” es tortura la meva ment. Allò que senten els meus braços és real? Plou, llavors serà autèntic allò que veig? Miro pel retrovisor i la veig immòbil. Les seves cames m’estrenyen, deu ser real.

Seguim la marxa rebassant un cotxe desgastat pel pas d’un temps que ni toco ni veig, un temps que no puc percebre però que sé que hi és. Té un llum fos i l’altre il·lumina poc. Una mà s’amarra a la meva cintura i desperto del meu ensimismament. Aviat baixarà la temperatura. Com més ens allunyem del mar més cau el termòmetre en picat i només revifa una espurna en els passos soterrats.

Una forta fiblada travessa el meu cervell, ja em torna a emprenyar el queixal del seny. “Durant els somnis la nostra ment viu la realitat?” ens despertem sobresaltats, el nostre cor s’accelera i el fred ens inunda en els moments més complicats. Si ho sentim, ho hem de considerar realitat o ficció?

En mirar enrere interpreto una altra motocicleta un quilòmetre més enllà. Passo la última limitació de velocitat i obro gas. Quan retrobo el retrovisor me n’adono que el que ens segueix és un nou cotxe amb un altre llum fos, o deu ser el mateix? El debat segueix repicant al meu cap. “Pot ser tot plegat un somni?”. Què fa més real aquest instant que qualsevol somni? Miro enllà i ja no ens segueix cap cotxe, deu haver pres qualsevol bifurcació.

Ja queden pocs quilòmetres quan la meva mandíbula em recorda que la nit serà llarga. Agafo la sortida de l’autopista, miro a un costat i me n’adono que el següent quilòmetre no està il·luminat. En canvi la carretera que seguim s’il·lumina amb llums ataronjades, a excepció d’un dels fanals que pampallugueja blanquejant.

Caic al llit esgotat mentalment i em pregunto si d’aquí a unes hores despertaré de nou aquí o cauré immediatament en un nou somni.

Una mente maravillosa, Matrix, El Show de Truman, Abre los ojos, Dark City? El Origen!