Com som els catalans, com som els culers…

16 10 2013

Com molts ja sabreu, si he de simpatitzar amb un club aquest és el Futbol Club Barcelona. És una cosa que un porta de sèrie i de manera inevitable. No sóc fanàtic i no em tornaré boig per no veure una Barça-Madrid, però si el puc veure em ve de gust que guanyi l’equip català.

Això no fa que deixi de tenir sentit crític i aquella mania d’intentar mirar-ho tot des de fora per poder-les entendre d’una manera objectiva. Sempre he esta molt analític, per allò bo i pel dolent.

Aquesta setmana s’ha conegut la decisió presa per la directiva del Barça de no deixar entrar nens sense entrada al Camp Nou per tal de no sobrepassar l’aforament de l’estadi i de seguida la culerada s’ha posat les mans al cap. Sincerament, escric l’anterior frase perplex i buscant-ne encara una raó.

Toni Freixa - Imatge de Víctor Salgado (FCB)

Toni Freixa – Imatge de Víctor Salgado (FCB)

El món del futbol ha fet grans avanços per garantir la seguretat del públic als estadis. La supressió de tanques i la instal·lació de seients a totes les zones del Camp Nou han canviat la imatge del futbol dels vuitanta. Els clubs eviten que els grups ultres entrin als camps i doten d’un gran desplegament de seguretat privada cada partit. Ja no es poden entrar objectes contundents als estadis ni bengales o altres focs artificials. Totes elles han estat decisions controvertides però, vistes des de fora d’aquest món visceral, cal dir que el temps ha jugat de la seva part.

Ara, el Futbol Club Barcelona s’ajusta al compliment d’una llei de 2007 i en previsió d’una gran allau de gent al partit que els enfrontarà amb el Reial Madrid, i que es jugarà a les sis de la tarda del proper 26 d’octubre, decideix fer els possibles per evitar un sobreaforament que, a banda d’il·legal, podria ser perillós. Quina seria la reacció més lògica en una societat desenvolupada? Acceptar la decisió i buscar solucions. Què ha passat a Catalunya? Els socis, molt ofesos, han criticat el club per voler fer més caixa enlloc de recordar que fins ara s’havien estalviat molts diners gràcies a l’incumpliment d’una llei creada per garantir la seguretat als estadis. I dic socis perquè a la resta els importa ben poc ja que difícilment podran accedir al camp de manera assídua i perquè el públic que compra una entrada pel futbol ja entra participa a la dinàmica d’una persona un seient.

En el darrer partit del Barça en “horari infantil” el nombre de menors de 7 anys que van entrar al Camp Nou va estar al voltant de 10.000 (un 10% de l’aforament total que és de 99.354 espectadors). Aquell partit, un Barça-Getafe, va celebrar-se en un estadi amb localitats lliures però el proper 26 d’octubre s’espera omplir fins a la bandera. La importància de l’esdeveniment fa pensar que el nombre de menors encara podria ser molt superior i, sense cap localitat lliure, el sobreaforament partiria d’un 110% en endavant.

Anuncis




Vídeo motivacional

27 04 2011

Aquest és el vídeo que posarà Pep Guardiola als seus jugadors abans del primer partit de la semifinal de la Champions, aquest vespre.

No, no és un error. Si Pep Guardiola vol que les seves declaracions siguin realment útils no s’ha de quedar aquí, aquest ha de ser el vídeo del vestidor blaugrana.





El futbol és un esport elitista i classista!

31 03 2011

Font imatge: El Mundo Deportivo

Com deia aquell, perdoneu però algú ho havia de dir. Fa temps que volia fer alguna entrada referent però finalment se m’acumulen uns quants temes i el poc temps lliure no ajuda gaire. La última gran pensada en el món del futbol és carregar-se l’únic partit en obert que quedava a la televisió. Si això s’acaba materialitzant, alguns passaran d’entendre poquet de futbol a l’anfalbetisme forçat.

Fa unes setmanes vaig poder gaudir d’un partit del Barça en directe (si he de triar, aquest és l’equip que més m’agrada). Això sí, un partit de copa, contra un equip de tercera, pagant 34€ per barba per anar a parar a la tercera graderia. Mentre, a la ràdio, anaven dient que la gent estava de sort perquè hi podia entrar pagant des de 9€. Si jo vaig pagar 34€ per la tercera graderia, les entrades de 9€ devien ser per la butaca de dalt de tot del parallamps, oi?

El que ja ni em plantejo és anar a veure un partit al camp de l’Español… està molt bé que l’hagin fet petitó i acollidor, però que venguin totes (ara algú em saltarà al coll dient que encara en queden 100 o 200 lliures…) les butaques als socis és la màxima de l’elitisme.

Per sort, el Futbol Club Barcelona ja ha posat mitjans per evitar que això passi. A més socis menys butaques lliures… doncs evitem que la gent es pugui fer soci. Sempre que talles has de posar la tisora a algun lloc, quina millor solució que la consanguinitat? Així ens assegurarem que la gent que tingui carnet sigui de sang noble blaugrana!

Sempre hi ha l’opció de quedar-se a casa i pagar 15€ al mes (180€ l’any)… Elitista i classista.

Sigui com sigui, em sembla increïble que pugui posar la televisió i veure partits de tenis a dojo, la fórmula 1, motociclisme, handbol, bàsquet i fins i tot curses de la nascar i que no pugui veure l’esport de masses d’aquest país sense pagar i/o pertànyer a una casta especial.





El soccer dels americans es diu football

13 09 2010

Us parlaria dels tres punts del Barça (o dels sis de Piqué), analitzaria la importància de la victòria d’Alonso al mundial de fórmula 1 o desitjaria la millor sort a Rafa Nadal a pocs minuts abans d’una nova gesta, però avui tinc ganes d’explicar-vos algunes peculiaritats d’un d’aquells esports poc coneguts a casa nostra, el futbol americà.

línia ofensiva

D’un temps cap aquí el meu vincle amb aquest esport torna a apropar-se i amb ell una gran col·lecció de records i sentiments. Com en el cas dels mítics sopars d’ex-alumnes, retrobar-se amb antics companys sempre t’aporta sorpreses; les xerrades post-entrenament, a més, refresquen ràpidament tot allò que avui us intentaré explicar.

Per molt que us sembli, el futbol americà no és un esport tant llunyà al soccer de l’antic continent. Tant un com l’altre es practica amb 11 jugadors a cada camp, i un i altre compten amb una modalitat alleugerida amb 7 contrincants per banda. Tots dos esports es practiquen en un camp rectangular de gespa (els Barcelona Dragons i l’Espanyol van compartir l’estadi olímpic, per exemple), mitjançant una pilota i jutjats per varis àrbitres. Evidentment, el guanyador és qui més punts aconsegueix al final del partit i es reserva la possibilitat d’exercir una pròrroga en cas d’empat. A més, comparteixen el nom i no és pas per casualitat ja que els nostres companys de l’altra banda del Pacífic van heretar l’esport del rugby, que ja venia del futbol, per convertir-lo en l’actual futbol americà.

En les diferències, però, s’hi troben les peculiaritats. Al futbol americà, l’especialització va més enllà de la posició que un jugador ocupa al camp ja que els equips d’atac i defensa, habitualment, son independents i diferenciats. Així doncs, els equips professionals compten amb 11 jugadors titulars en atac, 11 jugadors titulars en defensa, alguns jugadors dels equips especials (tot i que en general estan composats per jugadors de ambdues files) i un bon reguitzell de reserves per a cada posició. Sí, podeu fer números!

Els equips poden puntuar de dues maneres, mitjançant un gol entre pals (3 punts) o bé entrant a la zona de puntuació amb la pilota en possessió (6 punts). Les jugades s’aturen cada cop que un jugador és placat amb la pilota (o quan perd la pilota) i això fa que es determini un nombre d’intents per a avançar un espai concret, en aquest cas 10 iardes. Si un equip no avança suficient en quatre jugades, la possessió passa a l’equip que defensava que serà qui tindrà l’oportunitat d’arribar a la zona rival. El joc s’atura al final de cada jugada per triar l’estratègia de la següent però la limitació dels temps facilita que el joc sigui dinàmic i trepidant.

Fins aquí les primeres nocions bàsiques. El proper cop ens endinsarem en la nomenclatura del futbol americà!





Rosell i el suposat canvi

14 06 2010

Com no podia ser d’una altra manera, l’actualitat del dia es titularà “dia 1 després de les eleccions del Barça”. De camí a la feina (tard perquè m’he adormit) la ràdio del cotxe semblava parodiar la mítica pel•lícula “El dia de la marmota” i es que triesis l’emisora que triesis la victoria de Sandro Rosell apareixia omnipresent.

No voldria que aquest blog es convertís en un espai d’esports però tampoc escriuré un post sense sentit per a evitar aquesta imatge.

Em resulta molt curiós sentir dir a tothom que amb Sandro ha guanyat el canvi. No només ha guanyat el seu projecte sinó que a més ha servit com signe del final del Laportisme. Personalment, i desde fora, crec que aquesta lectura és pobre i carrinclona.

El Laportisme, com alguns s’obstinen a anomenar aquest període, finalitza amb Laporta per definició però el vot a Sandro significa un continuisme del Barça com l’entenem en l’actualitat.

El soci ha buscat en Sandro el que el Madrid (i disculpeu la comparació) en Mourinho. A més han trobat els mateixos signes de Laportisme: un candidat amb una gran imatge, amb molta ambdició i gran professionalitat. I la resta? Com en la política funcionarà per inercia. Un club com el Barça no té espai per a grans maniobres ni invents fora del camp esportiu i aquesta parecl•la, de moment, sembla que queda més a mans de l’entrenador que dels directius (com en els grans clubs anglesos).

El món de la política (i ser president del Barça és poc més que política), cada cop més, queda en mans d’actors, grans oradors i assessors d’imatge.





Circ electoral

11 06 2010

Ja fa uns dies que se’n parla molt de les eleccions a la presidència del Barça. Molt em sembla que els mitjans de comunicació hi han trobat l’excusa idònia per parlar de futbol tot el dia (que ja és el que s’estila a l’estiu) sense recòrrer al mundial de Sudàfrica i la sel•lecció espanyola.

Lluny del debat sobre el tracte desmesurat que estan concedint els mitjans de comunicació a l’esdeveniment, m’agradaria fer una crida al sentit comú.

El que sempre m’ha allunyat de la política és aquell immobilisme ideològic de “no acceptaràs com a bona cap idea del partit rival”. Però encara hi ha quelcom pitjor i és l’actitut de pataleta de marrec pre-escolar; o dit d’una altra manera, allò de “doncs tu més!” o de “jo la tinc més grossa”.

Quedi dit d’entrada que m’encanta tot tipus d’esport (sobretot a la tele) tot i que no sóc un boig del futbol, prefereixo els esports més espectaculars i els més minoritaris. Tampoc sóc soci ni del Barça ni de l’Espanyol, ni tant sols sóc seguidor de l’equip del meu poble o la meva colla. M’agrada el Barça bàsicament per afecció geogràfica i perquè fa un gran futbol però no perdo el cap per això.

Ahir, tornant de Barcelona em vaig trobar al parabrises del cotxe el pamflet que ilustra aquest post. Qui parla de joc brut? Qui parla de males pràctiques? Justifiquem qualsevol cosa en unes eleccions trepitjant les regles del joc i passant-nos el respecte per allà on tots sabem. M’ho sembla amb el dibuix de Rosell i m’ho semblaria amb qualsevol altre, espero que quedi clar.

I el que em sembla més trist és que, sigui qui en sigui el responsable, aconsegueix amb aquesta crítica (si més no en mi) l’efecte contrari. O potser el responsable és de fet el mateix “afectat”?