Utopia – Chilli, sand, bleach and spoon

7 10 2013

El món gira i allà on triomfaven les grans produccions cinematogràfiques ara s’imposen les sèries de televisió. És difícil acabar un sopar amb amics sense fer cap referència a The Big Bang Theory, How I meet your mother, Castle o, en els casos més frikies, Fringe o Firefly. De fet, una pregunta molt habitual és “I tu quines sèries veus?”.

És aquí on els amics, fòrums i xarxes socials fan les seves funcions. “Què puc veure?” Si em feu proposar-vos una sèrie diferent i molt especial, us diré: “Utopia!”

Image

UTOPIA és una minisèrie anglesa, produïda per Chanel 4, que compta amb tots els elements necessaris per esdevenir una de les grans sèries de culte del segle XXI. Dennis Kelly ha creat una genial trama paranoico-conspirativa, amb un ambient indie que a part de respirar-se es pot palpar en tot moment. La sèrie compta amb una imatge acuradíssima, tractada amb passió com aquell escultor que és conscient que està esculpint una petita obra d’art. La banda sonora de Cristóbal Tapia pot submergir-te en la bogeria més trepidant.

Violenta però no gratuïta – Where is Jessica Hyde?
És una sèrie violenta però no gore. El primer episodi comença amb l’assalt violent “però calmat” a una botiga de còmics. Abans que soni la melodia de l’opening ja han mort tres persones. Sí, Utopia no pot explicar-se sense violència però la sèrie fuig dels detalls gore o els primers plànols sangonosos i intenta justificar cada mort per mitjà d’una història delirant.

A cavall del thriller i l’humor negre – It is real?
Quatre joves es troben atrapats en un món de conspiracions, agents secrets, guerra bruta i paranoia. Quatre herois per accident que no podran fer marxa enrere a risc de perdre molt més que les seves pròpies vides. La sèrie es mou amb molta comoditat entre el thriller i l’humor negre sense deixar-te escapar ni un instant de l’atmosfera Utopia.

Anuncis




Sinde, criminals sense dret a decidir

11 02 2011





Dia de la música en català

9 12 2010

Després de deixar al tinter un post sobre el Barça i el nou sistema per triar socis i un sobre la classe política catalana, torno al meu blog per afegir-me al “dia de la música en català”.

M’ha costat decidir-me per una sola cançó doncs n’hauria triat moltíssimes (de fet, ho he anat fent fins a arribar a…), però finalment us convido a escoltar una de les més conegudes cançons dels Sopa de Cabra. Per què? Doncs perquè fugint de l’Empordà, crec que és una de les peces d’aquest grup que més m’han captivat. Perquè si tiro enrere en la meva memòria, potser aquest seria el primer grup de rock en català que vaig escoltar un dia a la ràdio.

Així doncs, deixaré els Sangtraït de la meva adolescència a una banda i els més recents Antonia Font o Amics de les arts per dedicar-vos una estona de bogeria.