Fukujima al límit

16 03 2011

Avui en dia o ens passem o no hi arribem! Després d’uns dies sentint a parlar de rèpliques, explosions, fuites i incendis, ara Fukujima decideix retirar els 50 treballadors que havien deixat a la central. Els japonesos buiden supermercats i fugen cap al sud mentre el govern es planteja apujar el límit de radiació a la que pot esser exposada una persona per fer que els treballadors puguin seguir a peu de la central. Tot i així, segueixo sentint experts i governs dient que podem estar tots tranquils, que tot va bé i que no cal preocupar-se per un possible apocalipsi.

El ministre japonès surt a televisió suant la gota gorda i, amb cara de preocupació, intenta tranquil·litzar la població; alhora, a la ràdio sento un expert relativitzant la gravetat. “El protocol de seguretat està funcionant a la perfecció” diu mentre l’àrea de seguretat s’eixampla als 30 quilòmetres després d’una nova explosió.

Crec que estem perdent la facultat per mesurar les coses. Ni és veritat que poguem estar tranquils, ni és veritat l’arribada de l’apocalipsi. La situació és molt greu. Tot sembla indicar, tant de bo m’equivoqui, que la central podria explotar en qualsevol moment. Les fuites radioactives son molt greus i les contínues rèpliques del terratrèmol (que arriben als 6 graus en molts casos) no ajuden pas massa. D’altra banda, si el govern del Japó condueix bé la situació, com sembla que ha estat fent amb tot el desastre, es podrien minimitzar els danys personals. El que sembla totalment inevitable és que la contaminació radioactiva causi problemes de llarga durada, per exemple, a flora i fauna.

Així doncs, si sento un altre expert dient que ell aniria tranquil·lament a passar uns dies al Japó perdré la calma i la compostura!! Que, en breu les veus que parlen d’apocalipsi es multiplicaran és tant real com que tindrem Belen Estevan per molt de temps.

Anuncis




Herborn 2010

22 09 2010

Quan un viatja per plaer ho fa esperant descobrir un nou indret, tenir noves experiències o simplement fugir de la quotidianitat però quan el motiu del desplaçament és per negocis el coneixement de l’indret es limita al mínim i les experiències i quotidianitat dependran del volum de viatges que acostumem a realitzar. Personalment, la feina em treu poc de casa (si a treballar a 40km d’Esparreguera es pot anomenar casa) i és per això que m’agrada gaudir al màxim de les noves situacions que em planteja viatjar a Alemanya amb un client.

Recentment s’ha donat la situació i, aparcant els aspectes laborals, he descobert un munt de detalls a tenir en compte. El primer i més important és que el meu “anglès de supervivència” és correcte cap al receptor però flaqueja un pel en el que respecte a la comprensió auditiva, allò que a les acadèmies anomenen “listening”.

Fugint d’aquells tòpics que diuen que els alemanys condueixen molt ràpid i que són, com ho diria jo? poc flexibles, afegeixo al llistat de nous conceptes a tenir en compte la seva incapacitat de fer un àpat lleuger i que, tot i l’omnipresència cervesera, acostumin a dinar amb aigua (això sí, amb gas) i altres subterfugis.

A l’apartat d’anècdotes em sorprèn trobar una màquina expenedora de tabac dins d’una planta de producció, més encara coneixent la rigidesa de la llei antitabac que es promulga darrerament a Europa i en vistes a les claustrofòbiques zones per a fumadors instal•lades a l’aeroport de Frankfurt.

He descobert Led Zepelin i que la pau interior està estretament relacionada al nivell de responsabilitat adquirit; que els radars de velocitat alemanys semblen il•luminats en el seu interior i que si aquí els col•loquessin, com allà, a dos metres d’alçada no crec que en quedés cap a hores d’ara.

Good Times Bad Times

Tot plegat molt interessant però quan tornes a l’oficina te’n adones que la feina és com l’energia, ni es crea ni es destrueix simplement canvia de forma i els teus correus passen de ser urgents a molt urgents.