Tornem a la pela?

23 06 2012

Ja feia temps que no us donava la tabarra, oi? I no serà perquè no han passat coses de què parlar… Però ara, en aquesta època en que tothom és expert economista, jo no volia ser menys!

Desde la més humil i ingènua desconeixença, crec sincerament que o a mi se m’està escapant alguna cosa o estem fent les coses molt mal fetes.

La posada en marxa de l’Euro va servir per igualar, d’una manera falsa, l’economia dels diferents països. De cop i volta els catalans vam situar-nos a l’alçada dels alemanys. Vam accedir amb facilitat als seus productes. Per què comprar a Espanya, a Portugal o a Itàlia quan ens podíem permetre tenir tot allò amb el que tant havíem somniat?

Vam beure, vam menjar, vam conduir els millors cotxes i vam alçar les millors cases amb el material més car del mercat. Fins i tot vam enganyar als bancs, que van creure que això era només la punta del iceberg!

Ara, amb una ressaca d’aquelles que fan història i l’aigua al coll, i pujant, la jungla d’edificis que vam crear no ens deixa veure l’horitzò. Cap a on caminem? Encara no ens hem adonat que no som rics? Encara no hem aprés la lliçò?

Com tot, a la vida cal conèixer les nostres mancances, acceptar-les i saber-les explotar.

20120623-185012.jpg

Tornem a la pesseta? Si saltem del carro de l’Euro passarem a ser pobres de la nit al dia però… No podrem comprar productes que no estan al nostre abast. Importar serà un luxe i haurem de consumir els nostres productes. A més, al comptar amb una moneda devaluada, els països més rics portaran les seves fàbriques buscant “ma d’obra barata”. Remuntarem la xifra d’aturats i les nostres empreses seran més atractives a l’hora d’exportar ja que tornarem a comptar amb productes més econòmics i competitius que la resta d’Europa.

Passarem del Mercedes al Seat? Potser. Passarem de les vacances a Mónaco a omplir les segones residències? Qui sap? Però arribarem a final de mes sense ofegar-nos a la primera de canvi. Els nostres familiars, amics i companys recuperaran les seves feines. I el més important, recuperarem el nostre lloc a canvi d’una gran lliçó d’humilitat totalment merescuda.

Posem-nos a treballar i recuperem les nostres vides. Diguem no a les retallades que ens permetin seguir el carro dels països rics malvivint com els pobres que som. Demanem que ens deixin recuperar el nostre nivell de vida, humilment, treballant en un país pobre per guanyar-nos la vida i poder arribar a ser rics si és que algun dia ens ho mereixem.

Anuncis




Vídeo motivacional

27 04 2011

Aquest és el vídeo que posarà Pep Guardiola als seus jugadors abans del primer partit de la semifinal de la Champions, aquest vespre.

No, no és un error. Si Pep Guardiola vol que les seves declaracions siguin realment útils no s’ha de quedar aquí, aquest ha de ser el vídeo del vestidor blaugrana.





El futbol és un esport elitista i classista!

31 03 2011

Font imatge: El Mundo Deportivo

Com deia aquell, perdoneu però algú ho havia de dir. Fa temps que volia fer alguna entrada referent però finalment se m’acumulen uns quants temes i el poc temps lliure no ajuda gaire. La última gran pensada en el món del futbol és carregar-se l’únic partit en obert que quedava a la televisió. Si això s’acaba materialitzant, alguns passaran d’entendre poquet de futbol a l’anfalbetisme forçat.

Fa unes setmanes vaig poder gaudir d’un partit del Barça en directe (si he de triar, aquest és l’equip que més m’agrada). Això sí, un partit de copa, contra un equip de tercera, pagant 34€ per barba per anar a parar a la tercera graderia. Mentre, a la ràdio, anaven dient que la gent estava de sort perquè hi podia entrar pagant des de 9€. Si jo vaig pagar 34€ per la tercera graderia, les entrades de 9€ devien ser per la butaca de dalt de tot del parallamps, oi?

El que ja ni em plantejo és anar a veure un partit al camp de l’Español… està molt bé que l’hagin fet petitó i acollidor, però que venguin totes (ara algú em saltarà al coll dient que encara en queden 100 o 200 lliures…) les butaques als socis és la màxima de l’elitisme.

Per sort, el Futbol Club Barcelona ja ha posat mitjans per evitar que això passi. A més socis menys butaques lliures… doncs evitem que la gent es pugui fer soci. Sempre que talles has de posar la tisora a algun lloc, quina millor solució que la consanguinitat? Així ens assegurarem que la gent que tingui carnet sigui de sang noble blaugrana!

Sempre hi ha l’opció de quedar-se a casa i pagar 15€ al mes (180€ l’any)… Elitista i classista.

Sigui com sigui, em sembla increïble que pugui posar la televisió i veure partits de tenis a dojo, la fórmula 1, motociclisme, handbol, bàsquet i fins i tot curses de la nascar i que no pugui veure l’esport de masses d’aquest país sense pagar i/o pertànyer a una casta especial.





Fukujima al límit

16 03 2011

Avui en dia o ens passem o no hi arribem! Després d’uns dies sentint a parlar de rèpliques, explosions, fuites i incendis, ara Fukujima decideix retirar els 50 treballadors que havien deixat a la central. Els japonesos buiden supermercats i fugen cap al sud mentre el govern es planteja apujar el límit de radiació a la que pot esser exposada una persona per fer que els treballadors puguin seguir a peu de la central. Tot i així, segueixo sentint experts i governs dient que podem estar tots tranquils, que tot va bé i que no cal preocupar-se per un possible apocalipsi.

El ministre japonès surt a televisió suant la gota gorda i, amb cara de preocupació, intenta tranquil·litzar la població; alhora, a la ràdio sento un expert relativitzant la gravetat. “El protocol de seguretat està funcionant a la perfecció” diu mentre l’àrea de seguretat s’eixampla als 30 quilòmetres després d’una nova explosió.

Crec que estem perdent la facultat per mesurar les coses. Ni és veritat que poguem estar tranquils, ni és veritat l’arribada de l’apocalipsi. La situació és molt greu. Tot sembla indicar, tant de bo m’equivoqui, que la central podria explotar en qualsevol moment. Les fuites radioactives son molt greus i les contínues rèpliques del terratrèmol (que arriben als 6 graus en molts casos) no ajuden pas massa. D’altra banda, si el govern del Japó condueix bé la situació, com sembla que ha estat fent amb tot el desastre, es podrien minimitzar els danys personals. El que sembla totalment inevitable és que la contaminació radioactiva causi problemes de llarga durada, per exemple, a flora i fauna.

Així doncs, si sento un altre expert dient que ell aniria tranquil·lament a passar uns dies al Japó perdré la calma i la compostura!! Que, en breu les veus que parlen d’apocalipsi es multiplicaran és tant real com que tindrem Belen Estevan per molt de temps.





Sinde, criminals sense dret a decidir

11 02 2011





El furt de la cartera (part pràctica)

4 01 2011

Com us vaig prometre, cal fer un repàs pràctic de què s’ha de fer i en quin ordre si t’han robat la cartera. Aquesta no pretén ser una guia oficial i potser la meva opció no és la millor, simplement es tracta d’allò que hom ha aprés amb la recent experiència.

Denunciem o no?

Aquesta tria és molt personal i aquí només us podré donar la meva humil opinió, NO! A no ser que allò que duguessis estigui assegurat o sigui realment valuós, personalment, crec que denunciar és una pèrdua de temps. En tot cas, si tens una mínima esperança de recuperar l’objecte robat, hauràs d’esperar a que es realitzi una exposició d’objectes robats, personar-t’hi i presentar la denúncia i proves (factura i/o fotografies) de que allò és teu. Si el teu objecte no hi és a l’exposició o no es pot determinar que és el que a tu et van robar, hauràs perdut l’estona. En el cas d’una cartera, que és el que tractem aquí, prefereixo donar per perdut tot el que hi havia dins (fotografies, targes de visita, targetes de crèdit i diners en efectiu) que perdre el temps d’aquesta manera ja que, si aparegués, sempre seria molt després de fer totes les passes per recuperar la teva documentació.

No passa res, denunciaré per internet i així m’estalvio temps

Ok! Error garrafal! Tot i que al web dels mossos diu que la denúncia es pot fer online i després simplement signar-la a comissaria, sense ni tant sols haver de fer cua, a la pràctica això no és així. Aquest desembre, la meva parella (la Carol) va fer les gestions i va apropar-se a una comissaria on li van indicar que no podia recollir-la ella sinó que havia d’anar-hi el propietari de la cartera (jo). Al personar-m’hi, el primer que em van dir és que, tot i que al web hi digués allò, calia fer la denúncia de la manera habitual (és a dir, esperant més d’una hora al teu torn i una hora més explicant el que ha passat a un mosso que pica lletra a lletra la denúncia com si fos el primer cop que fa servir aquell programa informàtic).

Però per fer el permís de conduir em cal la denúncia, no?

No! Si mires al web de la Generalitat sobre quina documentació cal per l’expedició d’un duplicat del permís de conduir trobaràs que, tant en el cas de robatori com en el cas de pèrdua, cal presentar una fotocòpia de la denúncia. En canvi, unes línies més amunt (a la mateixa pàgina) diu que només és necessari en cas de robatori. Ara, segons la generalitat si presentem la denúncia no haurem de pagar la taxa establerta (uns 20€) i per això ja valdria la pena. Doncs un altre error ja que quan et presentes a la “prefactura provincial de trànsit” amb la denúncia que t’ha costat una mica més de dues horetes de paciència et diuen que ara, tothom paga la taxa.

El que sí que cal és el DNI!!

Correcte. Com que això ho tenia més per la mà (doncs l’havia renovat recentment), ja sabia de bona fe que les taxes pel duplicat d’un DNI es paguen sigui per pèrdua o per denúncia. Així doncs, només cal tenir temps i esma; o bé, pots demanar cita prèvia. Aquest pas no l’he fet mai encara però el que sí que he fet ha estat patir-lo a les meves carns doncs després del robatori vaig passar un pel més de tres hores esperant el meu torn i veient com m’avançaven centenars de persones que havien demanat la cita prèviament.

Ok, m’hauré de posar guapo per les fotos!

Això pensava jo… Però si tens el nou DNI (el del xip) no et demanen la foto (si més no, a mi no me la van demanar). El mateix succeeix amb el permís de conduir. Suposo que les fotos caldran quan l’expedició no sigui gaire recent o quan el permís sigui encara el de cartró rosa. Si el que tens és el nou permís, el que té la mida d’una targeta de crèdit, és molt provable que no et demanin fotos.

En resum…

Així doncs, i en resum, l’ordre a seguir hauria de el següent.

1- Primer de tot hem d’anul·lar les targetes de crèdit (això es fa molt fàcil i ràpidament) i et faran la còpia de manera automàtica. Com a mínim a La Caixa, et demanen si vols recollir-les de nou a la teva entitat o que te les enviïn a casa. La segona opció és més còmode però pot ser que triguis prop de dues setmanes a rebre totes les targes. Per la meva experiència, la targeta de dèbit (VISA electron) em va trigar 3 o 4 dies; la targeta de crèdit (VISA) una mica més d’una setmana i la de crèdit associada a la teva entitat (Master Card), la típica del RACC, va trigar dues setmanes justes.
2- Fer la denúncia per internet o personalment a la comissaria dels Mossos.
3- Fer-te unes quantes fotos per la còpia dels carnets.
(opcional)
4- Demanar cita prèvia o personar-te a demanar un duplicat del DNI (opció a triar depenent de la urgència i el temps lliure). Dient que es per pèrdua no et posaran cap trava (pagant Sant Pere canta)
5- Amb el DNI (que te’l donen al moment) i pagant sempre les taxes, has de demanar un duplicat del permís de conduir a la “prefactura de trànsit” per pèrdua. Et donaran un provisional (cartronet amb lletres verdes) i t’enviaran la còpia prop de dues setmanes després.
6- Compra una cartera nova





Ni grossa ni salut!

23 12 2010

Com cada any, el dia després del sorteig de la grossa tots recordem aquells tòpics lapidaris del tipus: “Com a mínim tenim salut”. La primera gran pregunta és: “si no m’ha tocat la loteria i a més em fa mal un peu, estic molt fotut?” Doncs jo crec que no més del que estava ahir, quan també em feia mal.

Enguany, la meva història és una mica com la d’aquell de l’acudit que demanava a l’església que li toqués la loteria i aquell de dalt va baixar per dir-li que ell l’escoltaria però que, si us plau, hi posés la seva part i fes el favor de comprar un número. Cada any, tothom creua els dits perquè els toqui la grossa, el que suposa el desig implícit que no li toqui a la resta dels números participants. Amb la crisi, aquest any vaig decidir estalviar uns 60€ no comprant loteria. Així que ahir, el meu desig segur que va ser més benèvol que el de la majoria. Enlloc d’esperar egoistament que no li toqués a ningú del total de participants per fer-me jo amb el premi, ho vaig limitar només al meu cercle d’amistats i coneixences per allò de “si li toca a ell i a mi no, em suïcido”.

Com podeu comprovar, sóc viu. Vull creure, irracionalment, que la probabilitat m’acompanyava. Si en 31 anys no ha caigut mai la grossa en una butlleta de la meva feina, de la meva colla castellera (o la del veí), ni en cap dels números que m’ha ofert sempre la família, era més complicat que ara canviés aquesta tendència coincidint amb la meva negativa a comprar loteria que seguís tot igual (algun reintegrament i gràcies).

La realitat però és molt llunyana, doncs la probabilitat que caigués el premi en alguna d’aquestes butlletes l’any passat era la mateixa que hi havia ahir, i la mateixa amb que comptaven la resta de números que es van ficar en el bombo.

Em quedo doncs amb una reflexió que ahir m’enviava un company de feina. Adam Smith, economista i filòsof escocès (s.XIIX) ja deia que “no hi ha proposició matemàtica més certa que com més números es compren, més probabilitat hi ha de perdre. Si es compren tots, llavors la pèrdua és segura; i com més se n’adquireixin, més s’aproxima hom a aquesta certesa”