Candy Crush en campanya

9 04 2015

M’he de confessar fan dels jocs d’intel·ligència i, d’entre ells, no puc pas evitar el Candy Crush. Lluny (o no!) de discutir sobre l’habitual polèmica dels usuaris de Facebook que reneguen cada cop que els arriba una nova allau de peticions de vides, voldria plantejar una inquietud que m’assalta a les portes de les campanyes electorals que ens tindran ben entretinguts durant gran part de l’any 2015: Pot ser el Candy Crush una nova eina electoral?

Nivell 875 del joc Candy Crush

Nivell 875 del joc Candy Crush

Quan faig aquest plantejament tothom esclata a riure però la seva base no pot ser més propera al comportament polític de certs moviments actuals. Els partits convencionals intenten apropar-se a la ciutadania per mitjà d’eines de convivència com poden ser les associacions de veïns o les plataformes de participació. Alguns han anat més enllà incorporant membres en associacions de cultura popular o plataformes com la PAH, alguns d’ells fins i tot molt a prop del seu nucli. L’últim gran canvi que ha viscut la política espanyola ha estat l’intent de Pedro Sánchez (PSOE) d’acostar-se al poble per mitjà de la televisió; ja sigui entrant telefònicament a Sálvame o participant al Hormiguero. Un terreny que costa més d’explotar, suposo que per la volatilitat de l’entorn, són les xarxes socials. Si bé altres accions radicals hi han trobat un bon refugi, la política encara hi juga tímidament. Així doncs, si no pots atacar-les de front, per què no entrar-hi per la porta de darrere?

Candy Crush per sí sol, o en convivència amb Facebook, ha generat la seva pròpia xarxa social, un espai de microparticipació ciutadana proper i distès. Els usuaris comparteixen amb els seus contactes els èxits més dolços però també col·laboren donant i demanant ajuts. Entre els contactes del meu Candy Crush particular hi ha, com a cada casa, una mica de tot. Hi ha qui juga de manera puntual i no cal que li demanis una vida si et corre pressa. Hi ha qui en fa un ús habitual i, tot i que mai dona vides per iniciativa pròpia sempre que li demanes te’n envia una amb certa agilitat. Hi ha qui de tant en tant envia vides als contactes més propers en el rànquing de cada nivell que passa. Però entre els meus contactes, un en concret en destaca un pel seu comportament pròdig. Curiosament es tracta d’un polític molt actiu i, dia sí dia també, t’envia vides sense que les hagis de demanar. No vull dir que no ho faci per convicció però això em va fer pensar com de fàcil és canviar la percepció de la gent cap a algú que, tot i que el coneguis poc, sempre és generós en les seves accions.

Qui parla de les vides del Candy Crush parla dels regals de Farmville o Megapolis. Molt sovint els polítics es preocupen molt dels seus perfils a les xarxes socials, tant que acaben esdevenint pancartes buides amb un comunnity manager com a intermediari. Però, per què no endinsar-s’hi del tot? Per què no treure’n profit d’una manera indirecta? Dóna’m una vida i em cauràs una mica més simpàtic, dóna-me’n 10 i començaré a pensar que ets una persona real i generosa. Sigues amic meu i m’esforçaré a entendre el teu discurs.

Anuncis




56.000 ó 1.500.000??

11 07 2010

Ahir més d’un milió de veus van unir-se per demanar la independència, per reivindicar el dret a decidir i per manifestar el seu desacord més absolut a un Tribunal Constitucional obsolet. Avui ens despertem amb la darrera barrabassada de l’agència EFE que, en un acte de capciós i malintencionat, ha servit als seus “clients” una xifra que donarà molt a parlar: 56.000!

Segons dades de la guàrdia urbana, ahir érem 1.100.000 catalans als carrers de Barcelona. Segons Omnium Cultural, els organitzadors de l’acte, érem 1.500.000. Ja sabem que sempre uns tiren amunt i altres avall… Ho deixem en 1,25 milions??

La EFE, ahir només va tenir temps de comptar fins a 56.000… Potser perquè els van comptar a mà. Potser perquè es van descomptar a mitja manifestació… I al començament… I al final… Sigui per la raó que sigui, la EFE ha fet us de la seva posició com a servidor de notícies per manipular uns fets que semblen més que indiscutibles: ahir gairebé un quart de la nació es va reunir en poc més que dos carrers per manifestar-se en contra de la retallada de l’estatut i reclamant el dret d’autodeterminació.

Crec que sóm molts els que esperem una rectificació, una excusa i una disculpa; però som més els que ahir ens preguntàvem “i demà què?”.

Avui és el torn dels polítics i tots esperem que estiguin, com a mínim, a l’alçada del poble qui els ha triat!





Rosell i el suposat canvi

14 06 2010

Com no podia ser d’una altra manera, l’actualitat del dia es titularà “dia 1 després de les eleccions del Barça”. De camí a la feina (tard perquè m’he adormit) la ràdio del cotxe semblava parodiar la mítica pel•lícula “El dia de la marmota” i es que triesis l’emisora que triesis la victoria de Sandro Rosell apareixia omnipresent.

No voldria que aquest blog es convertís en un espai d’esports però tampoc escriuré un post sense sentit per a evitar aquesta imatge.

Em resulta molt curiós sentir dir a tothom que amb Sandro ha guanyat el canvi. No només ha guanyat el seu projecte sinó que a més ha servit com signe del final del Laportisme. Personalment, i desde fora, crec que aquesta lectura és pobre i carrinclona.

El Laportisme, com alguns s’obstinen a anomenar aquest període, finalitza amb Laporta per definició però el vot a Sandro significa un continuisme del Barça com l’entenem en l’actualitat.

El soci ha buscat en Sandro el que el Madrid (i disculpeu la comparació) en Mourinho. A més han trobat els mateixos signes de Laportisme: un candidat amb una gran imatge, amb molta ambdició i gran professionalitat. I la resta? Com en la política funcionarà per inercia. Un club com el Barça no té espai per a grans maniobres ni invents fora del camp esportiu i aquesta parecl•la, de moment, sembla que queda més a mans de l’entrenador que dels directius (com en els grans clubs anglesos).

El món de la política (i ser president del Barça és poc més que política), cada cop més, queda en mans d’actors, grans oradors i assessors d’imatge.





Circ electoral

11 06 2010

Ja fa uns dies que se’n parla molt de les eleccions a la presidència del Barça. Molt em sembla que els mitjans de comunicació hi han trobat l’excusa idònia per parlar de futbol tot el dia (que ja és el que s’estila a l’estiu) sense recòrrer al mundial de Sudàfrica i la sel•lecció espanyola.

Lluny del debat sobre el tracte desmesurat que estan concedint els mitjans de comunicació a l’esdeveniment, m’agradaria fer una crida al sentit comú.

El que sempre m’ha allunyat de la política és aquell immobilisme ideològic de “no acceptaràs com a bona cap idea del partit rival”. Però encara hi ha quelcom pitjor i és l’actitut de pataleta de marrec pre-escolar; o dit d’una altra manera, allò de “doncs tu més!” o de “jo la tinc més grossa”.

Quedi dit d’entrada que m’encanta tot tipus d’esport (sobretot a la tele) tot i que no sóc un boig del futbol, prefereixo els esports més espectaculars i els més minoritaris. Tampoc sóc soci ni del Barça ni de l’Espanyol, ni tant sols sóc seguidor de l’equip del meu poble o la meva colla. M’agrada el Barça bàsicament per afecció geogràfica i perquè fa un gran futbol però no perdo el cap per això.

Ahir, tornant de Barcelona em vaig trobar al parabrises del cotxe el pamflet que ilustra aquest post. Qui parla de joc brut? Qui parla de males pràctiques? Justifiquem qualsevol cosa en unes eleccions trepitjant les regles del joc i passant-nos el respecte per allà on tots sabem. M’ho sembla amb el dibuix de Rosell i m’ho semblaria amb qualsevol altre, espero que quedi clar.

I el que em sembla més trist és que, sigui qui en sigui el responsable, aconsegueix amb aquesta crítica (si més no en mi) l’efecte contrari. O potser el responsable és de fet el mateix “afectat”?