Candy Crush en campanya

9 04 2015

M’he de confessar fan dels jocs d’intel·ligència i, d’entre ells, no puc pas evitar el Candy Crush. Lluny (o no!) de discutir sobre l’habitual polèmica dels usuaris de Facebook que reneguen cada cop que els arriba una nova allau de peticions de vides, voldria plantejar una inquietud que m’assalta a les portes de les campanyes electorals que ens tindran ben entretinguts durant gran part de l’any 2015: Pot ser el Candy Crush una nova eina electoral?

Nivell 875 del joc Candy Crush

Nivell 875 del joc Candy Crush

Quan faig aquest plantejament tothom esclata a riure però la seva base no pot ser més propera al comportament polític de certs moviments actuals. Els partits convencionals intenten apropar-se a la ciutadania per mitjà d’eines de convivència com poden ser les associacions de veïns o les plataformes de participació. Alguns han anat més enllà incorporant membres en associacions de cultura popular o plataformes com la PAH, alguns d’ells fins i tot molt a prop del seu nucli. L’últim gran canvi que ha viscut la política espanyola ha estat l’intent de Pedro Sánchez (PSOE) d’acostar-se al poble per mitjà de la televisió; ja sigui entrant telefònicament a Sálvame o participant al Hormiguero. Un terreny que costa més d’explotar, suposo que per la volatilitat de l’entorn, són les xarxes socials. Si bé altres accions radicals hi han trobat un bon refugi, la política encara hi juga tímidament. Així doncs, si no pots atacar-les de front, per què no entrar-hi per la porta de darrere?

Candy Crush per sí sol, o en convivència amb Facebook, ha generat la seva pròpia xarxa social, un espai de microparticipació ciutadana proper i distès. Els usuaris comparteixen amb els seus contactes els èxits més dolços però també col·laboren donant i demanant ajuts. Entre els contactes del meu Candy Crush particular hi ha, com a cada casa, una mica de tot. Hi ha qui juga de manera puntual i no cal que li demanis una vida si et corre pressa. Hi ha qui en fa un ús habitual i, tot i que mai dona vides per iniciativa pròpia sempre que li demanes te’n envia una amb certa agilitat. Hi ha qui de tant en tant envia vides als contactes més propers en el rànquing de cada nivell que passa. Però entre els meus contactes, un en concret en destaca un pel seu comportament pròdig. Curiosament es tracta d’un polític molt actiu i, dia sí dia també, t’envia vides sense que les hagis de demanar. No vull dir que no ho faci per convicció però això em va fer pensar com de fàcil és canviar la percepció de la gent cap a algú que, tot i que el coneguis poc, sempre és generós en les seves accions.

Qui parla de les vides del Candy Crush parla dels regals de Farmville o Megapolis. Molt sovint els polítics es preocupen molt dels seus perfils a les xarxes socials, tant que acaben esdevenint pancartes buides amb un comunnity manager com a intermediari. Però, per què no endinsar-s’hi del tot? Per què no treure’n profit d’una manera indirecta? Dóna’m una vida i em cauràs una mica més simpàtic, dóna-me’n 10 i començaré a pensar que ets una persona real i generosa. Sigues amic meu i m’esforçaré a entendre el teu discurs.

Anuncis




Nintendo, el gran negoci

19 06 2010

No deixa de sorprendre’m la gran capacitat de renovació que tenen algunes empreses i la facilitat d’oblidar que sovint acompanya al mercat en general. Un gran exemple el trobem en la família de consoles portàtils de la omnipresent firma Nintendo. No nomes han aconseguit renovar-se, generació rere generació, des de la primera Nintendo 8 bits, ara han estat capaços de vendre’ns un mateix producte fins a quatre cops.

El sistema més habitual per renovar un producte és vendre’l de nou amb un valor afegit. Internet, webcams, botiga d’aplicacions, lector de targes SD, reproductor de música… Un altre argument és la mida (perquè després diguin que la mida no importa). El curiós es quan aquest argument el pots fer servir tant a favor com en contra!

Primer va arribar la Nintendo DS (148,7mm x 84,7mm x 28,9mm), tota una novetat al món de les consoles, amb dues pantalles (una d’elles tàctil), color i grans jocs. A partir d’aquí va aparèixer l’estilitzada DS Lite (133mm X 73,9mm x 21,5mm) per competir amb la Sony PS. El principal argument de la Lite era, com diu la mateixa expressió, la reducció de mides que disminuïen fent l’aparell molt més portable.


Després de la millora de hardware de la DSI (137mm x 74,9mm x 18,9mm), un pelet més prima i l’encarregada de conèixer internet, [to irònic ON] ara arriba la gran novetat, la Nintendo DSi XL!! [to irònic OFF]

En efecte, com suggereix el seu nom, el principal argument segueix sent la seva mida. Ja no necessitem una consola portàtil com la primera DS, ni una ultraportàtil com la Lite, no ens cal que es pugui dur a la butxaca com la DSI, ara el que ens cal és una pantalla major amb una carcassa encara més i més grossa i amb un llapis que sembla una broma. Alguna excusa haurem de trobar, no? Bé! diguem que podem compartir els jocs més fàcilment!! JA ESTÀ!! Benvinguda al mercat amb una mida espectacular de 161mm x 94,4mm x 21,2mm. Ni més ni menys que quasi 3 centímetres més per banda! I repeteixo, qui ha dit que la mida no importa?